%20AHGD_page-0058.jpg)
ACLARACIONS SOBRE ELS CONSELLS DE GUERRA.
Abans de continuar, vull fer uns aclariments al que van ser els Consells de Guerra perquè tot aquell que tinga l'oportunitat de llegir-los és fique en context. Per a això em remetré a alguns paràgrafs de l'article publicat per Francisco Moreno Sáez en la pàgina 'Arxiu de la Democràcia' de la Universitat d'Alacant, on parla dels Consells de Guerra i que em serveixen per argumentar aquest article:
Els Consells de Guerra van ser un simple tràmit per a justificar el càstig i la venjança contra els defensors de la República, sent una part substancial de l'aparell repressor, careixien de tota legitimitat vulnerant totes les garanties processals i els drets fonamentals dels detinguts.
“No hi havia declaració de testimonis ni es feia en aquests judicis el menor esforç per a aclarir els fets. Com ha assenyalat Glicerio Sánchez Recio, "els militars que es van rebel·lar contra la República, a més de situar-se al marge de la legalitat i que els seus tribunals mancaren de legitimitat, van administrar la justícia de forma totalment arbitrària, a pesar que es presentaren coberts per una aparent formalitat jurídica”. Carlos Jiménez Villarejo assegura que "els Consells de Guerra constituïts des del 18 de Juliol, ja anaren pel procediment “sumaríssim d'urgència” o “sumaríssim”, de cap manera podien qualificar-se com a Tribunals de Justícia. Eren, purament i simplement, una part substancial de l'aparell repressor implantat pels facciosos i posteriorment per la dictadura". Es produïa així una absoluta vulneració de totes les garanties processals i drets fonamentals que protegeixen els ciutadans en un Estat de dret.”
Eren arbitraris, les sentències es fonamentaven en rumors i suposicions i es condemnaven fets que quan es van produir eren perfectament legals.
“Una de les característiques fonamentals de l'actuació dels Consells de Guerra va ser la seua arbitrarietat, ja que els mateixos fets, jutjats en un moment o un altre, per un Tribunal o per un altre, eren qualificats de diferent manera i implicaven condemnes diferents. En moltes sentències, es fonamentaven aquestes acusacions en rumors i suposicions -"se li suposa partícip en molts crims i excessos"- i cap Consell de Guerra es molestava a precisar massa les acusacions ni a atendre massa detalls en la redacció de sentències (...)."
"Cal fer notar que dels motius pels quals es condemnava als processaments, molts d'ells es referien, amb caràcter retroactiu a més, a conductes que eren perfectament legals quan es van produir: l'afiliació a partits i sindicats abans de la contesa, la condició de diputat, alcalde o regidor, haver recolzat en eleccions, mítings i actes de propaganda a determinats partits i sindicats, etc.(...)".
"La total absència de garanties jurídiques que caracteritzaven als Consells de Guerra quedaven encara més de manifest quan es jutjava, en tot just unes hores, a un conjunt de persones, acusats de delictes diferents (...). Els Consells de Guerra van continuar jutjant per delictes no estrictament militars fins a l'aparició del Tribunal d'Ordre Públic, el desembre de 1963”.
Espere que aquests breus aclariments ens servisquen per a situar-nos en context de com van ser aquesta farsa de “judicis” i les seues sentències, partint sempre de la premissa que:
MANCAVEN DE TOTA LEGITIMITAT, VULNERANT TOTES LES GARANTIES PROCESSALS I ELS DRETS FONAMENTALS DELS DETINGUTS.
ELS CONSELLS DE GUERRA
No hem de creure que l’actuació dels consells de guerra fóra una cosa accidental. El novembre de 1936 es van redactar les normes legals necessàries per a establir els consells de guerra que portarien a restablir la normalitat jurídica, i que havien d’estar formats per:
-President: categoria de cap de l’Exèrcit o de l’Armada
-Vocals: n’eren tres, de la categoria d’oficial
-Assessors jurídics: del Cos Jurídic Militar o de la Marina o, si no pot ser, un funcionari de la carrera judicial o fiscal.
El ministeri públic estava representat per un tècnic dels cossos, un llicenciat en Dret, i el càrrec de defensor l’havia d’exercir sempre un militar. Els primers consells van ser contra els qui havien format part dels comités revolucionaris o entitats municipals. Es tramitaven amb caràcter d’urgència i es resolien en acte, únic i breu, per al qual només calia que hi haguera dos testimonis de càrrec. La sentència era dictada i ràpidament executada. Tenien caràcter massiu, ja que es jutjava en bloc diverses persones.
Els delictes pels quals es feien els consells, segons diu Ignacio Berdugo, eren l’adhesió a la rebel·lió, que es vincula a la participació decidida en favor de la República, siga a l’avantguarda, siga en càrrec públic a la rereguarda, i a una compenetració ideològica amb els fins de la “subversió roja”; l’auxili a la rebel·lió, que se solia aplicar a qui cooperà amb la República, i l’excitació a la rebel·lió, vinculada a l’exigència que el processat no hi haja pres part físicament. Si era una pena de mort la que es confirmava, la sentència es comunicava al govern, i el cap de l’Estat podia concedir la gràcia de l’indult o aprovar la sentència a mort.
Les condemnes eren , presó o pena de mort:
Per auxili a la rebel·lió: de 6 anys i 1 dia a 12 anys.
Per rebel·lió militar: de 12 anys i 1 dia a 20 anys.
Per adhesió a la rebel·lió: de 20 anys a 30 anys o pena de mort.
El Tribunal militar encarregat dels Consells de Guerra estava format per huit membres, tos ells de la carrera militar, inclòs l'advocat defensor, distribuït de la següent manera:
PRESIDENT: (1) Càrrec de Tinent Coronel
VOCALS: (3) Amb el càrrec de capità
VOCAL PONENT: (1) Amb el càrrec d'alferes
FISCAL (1) Amb el càrrec d'alferes
ADVOCAT DEFENSOR: (1) Amb el càrrec d'alferes
SECRETARI (1)
La documentació que forma part dels expedients dels Consells de Guerra és la següent:
Providència d'inici del Jutge Instructor del procediment.
Ofici remés per l'Auditoria de Guerra de la 3 Regió Militar.
Relació de denúncies contra l'acusat.
Declaracions de testimonis.
Oficis remesos pels ajuntaments, Jutjats i altres organismes en relació amb l'acusat.
Declaració indagatòria de l'acusat.
Escrit del Jutjat d'Instrucció i remissió de tota la documentació al Consell de Guerra Permanent.
Ofici de la Fiscalia de Guerra on es determina el delicte que se li imputa a l'acusat.
Actes del Consell de Guerra Permanent.
Sentència del Consell de Guerra Permanent.
Documents d'aprovació de la sentència emesa pel Consell de Guerra per part de l'Auditoria de Guerra i posterior execució d'aquesta.
CONSELL DE GUERRA NÚMERO 13483-V-39 CONTRA MANUEL SILVESTRE MONTESINOS (Silvestre d'Edeta) I ALTRES 27 PERSONES.
Es va a celebrar a Llíria el 25 d'octubre de 1939, a les 10.00 hores, en l'Ajuntament de Llíria. El tribunal va ser el següent:
PRESIDENT:
Tinent Coronel Boan Calleja
VOCALS:
Capità Gòmez Conejo
Tinent Garcia León
Tinent Garrido Alfonso
VOCAL PONENT:
Alferes Megias Berzal
FISCAL:
Tinent Blas Gimeno
DEFENSOR:
Alferes Talens Valero
A continuació us deixe un xicotet esquema de les persones jutjades, municipi, edat, professió, estat civil, delicte i condemna.
Una vegada fet aquesta xicoteta introducció us deixe l'enllaç al Consell de Guerra. Dir que no està tot, ja que compte més de 700 pàgines, però si les parts més important del mateix.
FONTS:
Arxiu General e Històric de Defensa.
Arxiu Municipal de Llíria.
 |
| Juan de Mata Alamá Peñarrocha |
 |
| Juan de Mata i la seua dona Josefa |
De professió llaurador, no estava afiliat a cap partit polític ni sindicat. Juan de Mata va sofrir en les seues carns la repressió franquista, sent detingut en acabar la Guerra Civil. Tenia, aleshores, 39 anys i vivia al carrer del Pich, número 4. Condemnat en sentència en Consell de Guerra celebrat en l'ajuntament de Llíria (Sumari 683, Caixa 20698, Ordre 3, any 1939) pel delicte d'auxili a la rebel·lió. Se li va imposar una pena de 12 anys i 1 dia de reclusió.
En el mateix Consell de Guerra varen ser jutjades les següents persones:
VICENTE ALAMÁ ENGUIDANOS
ANTONIO GOMEZ SAHIQUER
JOSE ANTONIO RODILLA MURGUI
JOSE ROMERO SIERRA
FRANCISCO TORRES SANCHEZ
VICENTE TORRES TORRES
Va estar tancat a la presó del Partit (hui biblioteca l'Almodí), fins al 29 de gener de 1940, data en la qual el traslladen a la presó Habilitada del Remei. Tenia, aleshores, 40 anys. El 2 de gener de 1942 el traslladen a la presó del monestir del Puig, i el 20 de maig de 1942 a la presó cel·lular de València. El 22 d'agost de 1943, finalment, li concedeixen la llibertat condicional.
Juan de Mata va estar empresonat prop de 4 anys, deixant tres fills/a d'onze, nou i quatre anys en sa mare. Sense cap recurs per poder viure, la qual cosa va fer que hagueren de vendre el carro i els animals amb els qual Juan de Mata treballava la terra. A més, la seua filla major, Concepción, va haver d'anar-se'n a Barcelona a casa d'un familiar, per tal d'ajudar a sa mare a poder sobreviure. Era molt joveneta, per la qual cosa va construir allí la seua vida i ja no tornà a Llíria.
 |
| Juan de Mata amb la seua filla Concepción i el seu fill Vicente |
Molt amic del dirigent anarquista comarcal Jose Maria Peñarrocha Bori, nascut a Llíria el 1907, i que també era un dels organitzadors de la comuna de Llíria. Juan de Mata va participar activament en ella, transportant queviures i altres necessitats amb el seu carro. Esta amistat, i la seua participació en la comuna, van ser les causes de la seua condemna i empresonament.
Agrair a la seues netes Vicenta Alamá , Susi Alamá i a Margarita la cessió de les fotos.
FONTS:
Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.
Arxiu General Militar de Guadalajara
Registre Civil de Llíria.
Sabem
que a Llíria va haver-hi quatre presons. La presó Habilitada del
Remei (el que avui és un Convent Trinitari). La presó del Partit
Judicial (avui biblioteca l'Almodí). La presó de dones, situada al
Carrer Major 49 (avui casa d'ús particular). I, per últim, la part
de dalt de l'Ajuntament.
Consultades les fitxes
d'empresonament de la població reclusa a Llíria, ens trobem amb la
següent denominació: Dipòsit Municipal de Presos de Llíria.
Mentre que la presó de dones, la del Partit i la del Remei apareixen
ben definides, la de dalt de l'Ajuntament no apareix. Aleshores em fa
deduir que, quan es fa referència a “Depósito Municipal de
Llíria”, s'està referint a esta presó ubicada dalt de l'edifici
consistorial.
Va estar en funcionament des que es va acabar la guerra fins a finals de l'any 1946. Tenim documentat un presoner que va estar en esta presó fins al 8 de desembre de 1946, sent traslladat a la presó cel·lular de València.
Per esta presó, malgrat el seu espai reduït, van passar molts reclusos/es. Alguns/nes tan rellevants com Manuel Silvestre Montesinos, (Silvestre d'Edeta), el mestre Augusto Roca Borrut o la mestra Genoveva Pons Rotger, entre altres. I dic recluses, perquè quan es va tancar la presó de dones del Carrer Major, en desembre de 1939, totes van ser traslladades provisionalment a esta presó, fins que foren destinades a altres presons. La majoria d'elles a la presó de dones de València, o a la presó Habilitada del Remei. També tots aquells als qui els anaven a jutjar en un consell de guerra, que es realitzaven a l'Ajuntament, els tenien tancats en esta presó de manera provisional fins que es celebrava el seu juí. Molts venien de la presó del Partit Judicial i, una vegada finalitzava el juí, tornaven a la presó d'origen.
No saben actualment quanta gent va passar per esta presó, i s'està treballant per tal de documentar a tots i totes. Una tasca molt complicada, ja que del 'Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració' no es pot extreure amb claredat quines persones estigueren tancades. En sabem que van ser moltes, però al ser una presó de pas no se'ls obria fitxa d'empresonament fins que no estigueren a la presó definitiva. I este fet dificulta moltíssim la tasca de documentació.
Com totes les presons a Llíria, a excepció de la destinada a les dones, també va haver-hi una defunció: JULIO VALERO NAVARRO. Cal afegir que, segons em traslladen fonts orals, una persona va ser assassinada quan es va acostar per agafar un càntir que estava a les finestres de la presó. Des de baix els “moros” es pensaven que s'anava a escapar i li van pegar un tir, provocant-li la mort. Esta persona es deia PASCUAL GALDUF PONS.
|
DIFUNT |
DEFUNCIÓ |
HORA |
EDAT |
ESTAT CIVIL |
MUNICIPI |
OFICI |
|
GALDUF PONS, PASCUAL |
02/10/39 |
5.15 hores |
60 |
Casat |
Llíria |
Obrer |
|
VALERO NAVARRO, LUIS |
25/04/43 |
10.00 hores |
27 |
Casat |
Carlet |
No consta |
De ben segur les 113 persones que van ser afusellades a Llíria passarien per algunes d'estes presons. Especialment per dos: la del Partit Judicial i la de dalt de l'Ajuntament o, millor dit, Dipòsit Municipal de Presos de Llíria.
Espere que, amb este article, haja esclarit el dubte que en l'àmbit d'investigació hi havia en la tasca d'ubicar el que era el Dipòsit Municipal de Presos durant la repressió franquista a Llíria.
 |
| Manuel Silvestre Montesinos |
Manuel Silvestre Montesinos (31 d'agost de 1909-17 de juliol 2024), com altres veïns i veïnes de Llíria també va sofrir la repressió franquista, ací us deixe extracte del Consell de Guerra, celebrat a l'Ajuntament de Llíria, on el van condemnar a 20 anys i un dia de reclusió major.
La transcripció és literària del sumaríssim:
"En la plaza de Liria a 25 de octubre de mil novecientos treinta y nueve, Año de la Victoria. Reunido el Consejo de Guerra Permanente número tres para ver y fallar la causa número 13483-V que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados:
JULIAN ALBARRACIN FAUBEL
JOSE HERRERO BLASCO
DANIEL ESPEJO ASENSI
MIGUEL BOSCH COTANDA
FRANCISCO ALCOCER ALAMA
AUGUSTO ROCA BORRUT
NICOLAS PEÑARROCHA ALBERT
MANUEL SILVESTRE MONTESINOS
RAFAEL SANCHIS ESTEVE
INOCENCIO AYALA FITOS
MIGUEL TORRES EXPOSITO
SALVADOR FITOS BORIS
MIGUEL MAS ORTEGA
MIGUEL ENGUIDANOS SANCHEZ
MIGUEL LIS MARTINEZ
ANTONIO PONS PETRUS
VICENTE GUNA MOCHOLI
MANUEL GALDUF MARTINEZ
TERESA RUIZ CUBEL
BAUTISTA CINTERO ROYO
MIGUEL VINAIXA HERRERO
NICASIO HEREDIA VALERO
JOSE PALOMAR ROMERO
GONZALO SILVESTRE SILVESTRE
ANTONIO SILVESTRE MONTESINOS
ROQUE JOLI NAVARRETE
SANDALIO CASTILLO MERENCIANO
Todos ellos mayores de edad penal y cuyas demas circunstancias constan en el presente sumario. Dada cuenta de los autos por el Sr. Secretario, oìdos los informes del Miniterio Fiscal y de la Defensa, y las manifestaciones de los procesados, presentes en el acto de la vista y:
RESULTANDO Que el procesado MANUEL SILVESTRE MONTESINOS, de 29 años, soltero, escultor y vecino de Liria, pertenecia a I.R., antes del Movimiento, desempeñando durante este, la Delegación de Cultura del Comité Revolucionario, siendo Concejal del Ayuntamiento, que (ilegible) incautaciones de fábricas y fincas, tomó parte en mítines e ingresó como voluntario en el Ejército Rojo
Vistos los citados artículos y demás de general aplicación, así como la Ley de Responsabilidades Políticas:
FALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los procesados (....) como autores de un delito de adhesión a la rebelión (...) y a MANUEL SILVESTRE MONTESINOS, SALVADOR FITOS BORI, MANUEL GALDUF MARTÍNEZ, BAUTISTA CINTERO ROYO, MIGUEL VINAIXA HERRERO, NICASIO HEREDIA VALERO, JOSE PALOMAR ROMERO, GONZALO SILVESTRE, ROQUE JOLI NAVARRETE Y SANDALIO CASTILLO MERENCIANO, como autores del mismo delito sin la concurrencia de circunstancias modificativas de ninguna clase, a la pena de VEINTE AÑOS Y UN DIA DE RECLUSIÓN MAYOR (....)".
Una vegada condemnat, Manuel va estar tancat en les següents presons, fins que li van concedir la llibertat condicional l'1 de maig de 1943:
-Presó de dalt de l'Ajuntament fins que li van fer el Consell de Guerra.
-Presó del Partit Judicial (hui biblioteca l'Almodí).
-Presó Habilitada del Remei (hui Convent Trinitari), ingressa el 29/01/1940.
-Presó de Sant Miquel dels Reis, ingressa el 23/12/1941
FONTS:
Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.
Arxiu General Militar de Guadalajara
Registre Civil de Llíria.
 |
| Vicente Zaragozá Riera |
De professió jornaler, no estava afiliat a cap partit polític ni sindical. Fill d'una família de ferroviaris. Va ingressar com a soldat en la 79 Brigada Mixta de l'exèrcit republicà en juny de 1938, Batalló 316, formant part de l'anomenada "lleva del sac", tenia aleshores 34 anys.
 |
| Foto de la seua boda el 10/01/1935 |
Va participar en el front de Llevant, en la línia XYZ, a 30 quilòmetres de Llíria, anomenada així per ser les últimes tres lletres de l'abecedari. Hi ha dos teories per explicar el seu nom. La primera diu que portava les tres últimes lletres de l’abecedari perquè, tot i que no era l’última, era la línia defensiva definitiva per frenar l’avanç cap a València, el lloc escollit per a presentar la gran batalla, ja que era el lloc ideal per a neutralitzar la superioritat de l’aviació i l’artilleria de l’exèrcit rebel, com així va ser. L’altra teoria diu que les tres lletres fan referència a les tres dimensions (altura, longitud i profunditat), ja que realment no era una única línia defensiva, sinó un cinturó defensiu en profunditat, format per una sèrie de línies de fortificació; algunes d’elles molt reforçades.
La Batalla de Llevant.
Aquesta se la coneix com la batalla oblidada o silenciada. Oblidada per les esquerres, d’esquenes a la història militar en les seues investigacions i silenciada per les dretes per suposar una derrota franquista. L'exèrcit sublevat va tindre moltes pèrdues humanes desplaçant-se cap a l'Ebre a l'endemà de la derrota dels legionaris italians a Viver (24 i 25 de juliol).
Les raons que van portar la Batalla de Llevant a l’oblit van ser, per una banda, de caire polític, doncs el resultat global no va ser massa favorable per als qui van guanyar la guerra, és a dir, per als qui van escriure la història durant molts anys. No el van considerar el seu episodi més gloriós, per dir-ho d’alguna manera. Tampoc va ser reivindicada com a icona de la resistència per cap partit polític lleial a la República, tal com explica Anthony Beevor en el seu llibre La Guerra Civil Española:
Esta acción republicana, puramente defensiva, fue una victoria mucho mayor que la tan cacareada de Guadalajara, aunque fuera menos espectacular. Con 20.000 bajas nacionales por 5.000 republicanas, el eslógan «resistir es vencer» tenía, al fin, algún sentido. Lo lamentable fue que los dirigentes republicanos no aprendieran de esta batalla y siguieran dando prioridad a consideraciones políticas y de propaganda sobre la eficacia militar.
Després de quasi dos anys de guerra, el 18 d'abril de 1938, Franco va encomanar als seus dos cossos de l'exèrcit “llevantins” la missió d'aconseguir la línia de Terol-Sagunt. Per l'interior, la campanya d'Aragó s'hi havia desenvolupat en poques setmanes, culminant a Vinaròs el dia 14 d'abril en arribar les tropes al Mediterrani. No obstant això, l'ofensiva sobre Llevant no tindria el mateix caire: combats de gran duresa sobre la intricada orografia de les serres de Gúdar, Javalambre i Maestrat, aprofitada pels defensors amb una eficaç defensa en profunditat. El 13 de juliol de 1938, en la zona de Sarrió (Terol), va començar l'última campanya de Llevant que conclouria el 25 de juliol en la batalla de l'Ebre, l'objectiu de l'exèrcit del bàndol revoltat era aïllar, batre i destruir a l'Exèrcit Roig de Llevant.
El balanç de l'operació va ser desastrós per a la República, va haver-hi centenars de baixes i enormes pèrdues en armament i material. I el pitjor: un fracàs i un dur colp per a la moral dels combatents i de l'alt comandament.
Vicente va caure ferit en el front de Llevant el 13 d'agost de 1938, quan estava de patrulla. El van traslladar a l'Hospital Militar de Llíria, el que hui és el col·legi Sant Vicent, on va morir el 14 d'agost de 1938, a conseqüència de les ferides sofrides. Tenia aleshores 34 anys, deixant viuda i una filla de tres anys.
 |
| Hospital Militar de Llíria, hui col·legi Sant Vicent |
A continuació us deixe estes paraules que m'han fet arribar els seus nets Francesc, Artur i Carmen Giner.
Som els nets i la filla d’un llaurador mort en la guerra del 36. Vicent fou un soldat de les lleves del sac, la quinta de 1925, mobilitzada el 30 de maig de 1938. Els agricultors valencians havien d’acabar de plantar l’arròs abans d’incorporar-se al front, perquè la taronja i l’arròs eren les dos principals fonts de divises de la República i la República combatia sola. Homes i dones hi havia; armes i diners, els justets.
Suposem que Vicent deixaria el poble
i el camp, i per damunt de tot a la dona —Gràcia, 27 anys—i la
filla —Carme, li faltaven 3 mesos per fer 3 anys quan son pare se’n
va anar a la guerra— a contrapel. Contra el que li demanava el cor.
Sabem que
Gràcia i Vicent tenien unes poques propietats d’horta i de marjal,
i que ell havia preferit no continuar el treball de ferroviari, com
són pare i un germà, per treballar al camp. No sabem el perquè.
No sabem quasi res de
Vicent. Només un detall: està malament-soterrat a Llíria. Suposem
que al cementeri civil, sota una corfa de terra seca i dura i amb
matolls enlairant-se pel vent per damunt. De segur que hi han més
cossos mal enterrats amb aquells soldats, i podria ser que alguns
foren d’afusellats de postguerra. Tots tapats per un segle d’oblit.
No sabem gran cosa d’aquells homes. Van guanyar la
batalla contra València, van aturar l’enèmic a la Línia XYZ i
foren oblidats pels historiadors, els vencedors de la guerra. Ben poc
ens importa. Els descendents sabem què hi va passar. Vicent va ser
ferit en el contraatac republicà de 12 d’agost de 1938: la batalla
del "Rincón de Arnau", entre Manzanera (Terol) i El Toro
(Castelló).
Va
ser posat a dalt d’un camió i va ser transportat a l’hospital
Militar de Llíria. Allí, va morir el 14 d’agost, i havia de ser
enterrat en un dels cementeris de Llíria. Hi continua mal soterrat.
La filla de Vicent, Carme Saragossà, té 89 anys en
2024. Recorda com era són pare perquè li ho contaren: alegre,
jovial, rialler, ben plantat. Ella no el va conéixer, però se’l
sap de memòria. No oblida, se conforma, ens diu, i ens fa recordar a
nosaltres, els nets de Vicent i de Gràcia; i nosaltres a les nostres
filles i fills.
No pararem de
recordar fins que traguem les restes de l’avi Vicent i les posem al
costat de Gràcia, la seua dona. Serà el lloc i el temps on tots
descansarem. El cementeri del nostre poble, Silla.
Agraïm l’esforç de la gent de Llíria que ens ajuda.
Miquel, l’ajuntament, l’associació de víctimes del front del
Llevant i l’associació de desapareguts de Llíria. No us oblidem,
Vicent i soldats i afusellats. Us traurem del fossar”.
El
seu cos es troba al cementeri de Llíria i esperem que algun dia els
seus familiars puguen trobar les seues restes, portar-lo al seu poble
i soterrar-lo on està la seua dona, Engracia, qui va morir als
noranta anys i que mai es va llevar el dol. També per a la seua
filla, Carmen, que puga estar tranquil·la de saber que el seu pare i
la seua mare estan per fi junts.
Este és el meu xicotet
reconeixement a estos herois republicans que van lluitar per la
llibertat i que són els grans oblidats d'esta barbàrie com va ser
la Guerra d'Espanya.
Agrair als seus nets Carmen, Artur i Francesc Giner la cessió de les fotos, i en especial a la seua filla, Carmen Zaragozá.
BIBLIOGRAFIA:
(Revista l'Exèrcit de Terra Espanyol, número 969, desembre 2021, any LXXXII, “La batalla del Racó d'Arnau”.)