 |
| Vicente Zaragozá Riera |
Vicent
Zaragozá Riera va nàixer a Silla, el 15 de juny de 1904. Fill de
José Zaragozá Alba i de Carmen Riera Iborra. Es va casar amb
Engracia Garcia Ferrando, el 10 de gener de 1935, tenia aleshores, 30
anys i la seua dona 27 anys. Del matrimoni, van nàixer una filla
Carmen Zaragozá Garcia que va nàixer el 15 de setembre de 1935,
encara viu i té 89 anys.
De
professió jornaler, no estava afiliat a cap partit polític ni
sindical. Fill d'una família de ferroviaris. Va ingressar com a
soldat en la 79 Brigada Mixta de l'exèrcit republicà en juny de
1938, Batalló 316, formant part de l'anomenada "lleva del sac",
tenia aleshores 34 anys.
 |
| Foto de la seua boda el 10/01/1935 |
Va
participar en el front de Llevant, en la línia XYZ, a 30 quilòmetres
de Llíria, anomenada així per ser les últimes tres lletres de
l'abecedari. Hi ha dos teories per explicar el seu nom. La primera
diu que portava les tres últimes lletres de l’abecedari perquè,
tot i que no era l’última, era la línia defensiva definitiva per
frenar l’avanç cap a València, el lloc escollit per a presentar
la gran batalla, ja que era el lloc ideal per a neutralitzar la
superioritat de l’aviació i l’artilleria de l’exèrcit rebel,
com així va ser. L’altra teoria diu que les tres lletres fan
referència a les tres dimensions (altura, longitud i profunditat),
ja que realment no era una única línia defensiva, sinó un cinturó
defensiu en profunditat, format per una sèrie de línies de
fortificació; algunes d’elles molt reforçades.
La
Batalla de Llevant.
Aquesta
se la coneix com la batalla oblidada o silenciada. Oblidada per les
esquerres, d’esquenes a la història militar en les seues
investigacions i silenciada per les dretes per suposar una derrota
franquista. L'exèrcit sublevat va tindre moltes pèrdues humanes
desplaçant-se cap a l'Ebre a l'endemà de la derrota dels legionaris
italians a Viver (24 i 25 de juliol).
Les raons que van portar la Batalla de
Llevant a l’oblit van ser, per una banda, de caire polític, doncs
el resultat global no va ser massa favorable per als qui van guanyar
la guerra, és a dir, per als qui van escriure la història durant
molts anys. No el van considerar el seu episodi més gloriós, per
dir-ho d’alguna manera. Tampoc va ser reivindicada com a icona de
la resistència per cap partit polític lleial a la República, tal
com explica Anthony Beevor en el seu llibre La
Guerra Civil Española:
Esta acción republicana,
puramente defensiva, fue una victoria mucho mayor que la tan
cacareada de Guadalajara, aunque fuera menos espectacular. Con 20.000
bajas nacionales por 5.000 republicanas, el eslógan «resistir es
vencer» tenía, al fin, algún sentido. Lo lamentable fue que los
dirigentes republicanos no aprendieran de esta batalla y siguieran
dando prioridad a consideraciones políticas y de propaganda sobre la
eficacia militar.
Després
de quasi dos anys de guerra, el 18 d'abril de 1938, Franco va
encomanar als seus dos cossos de l'exèrcit “llevantins” la
missió d'aconseguir la línia de Terol-Sagunt. Per l'interior, la
campanya d'Aragó s'hi havia desenvolupat en poques setmanes,
culminant a Vinaròs el dia 14 d'abril en arribar les tropes al
Mediterrani. No obstant això, l'ofensiva sobre Llevant no tindria el
mateix caire: combats de gran duresa sobre la intricada orografia de
les serres de Gúdar, Javalambre i Maestrat, aprofitada pels
defensors amb una eficaç defensa en profunditat. El 13 de juliol de
1938, en la zona de Sarrió (Terol), va començar l'última campanya
de Llevant que conclouria el 25 de juliol en la batalla de l'Ebre,
l'objectiu de l'exèrcit del bàndol revoltat era aïllar, batre i
destruir a l'Exèrcit Roig de Llevant.
El
balanç de l'operació va ser desastrós per a la República, va
haver-hi centenars de baixes i enormes pèrdues en armament i
material. I el pitjor: un fracàs i un dur colp per a la moral dels
combatents i de l'alt comandament.
Vicente
va caure ferit en el front de Llevant el 13 d'agost de 1938, quan
estava de patrulla. El van traslladar a l'Hospital Militar de Llíria,
el que hui és el col·legi Sant Vicent, on va morir el 14 d'agost de
1938, a conseqüència de les ferides sofrides. Tenia aleshores 34
anys, deixant viuda i una filla de tres anys.
 |
| Hospital Militar de Llíria, hui col·legi Sant Vicent |
A
continuació us deixe estes paraules que m'han fet arribar els seus
nets Francesc, Artur i Carmen Giner.
Som
els nets i la filla d’un llaurador mort en la guerra del 36. Vicent
fou un soldat de les lleves del sac, la quinta de 1925, mobilitzada
el 30 de maig de 1938. Els agricultors valencians havien d’acabar
de plantar l’arròs abans d’incorporar-se al front, perquè la
taronja i l’arròs eren les dos principals fonts de divises de la
República i la República combatia sola. Homes i dones hi havia;
armes i diners, els justets.
Suposem que Vicent deixaria el poble
i el camp, i per damunt de tot a la dona —Gràcia, 27 anys—i la
filla —Carme, li faltaven 3 mesos per fer 3 anys quan son pare se’n
va anar a la guerra— a contrapel. Contra el que li demanava el cor.
Sabem que
Gràcia i Vicent tenien unes poques propietats d’horta i de marjal,
i que ell havia preferit no continuar el treball de ferroviari, com
són pare i un germà, per treballar al camp. No sabem el perquè.
No sabem quasi res de
Vicent. Només un detall: està malament-soterrat a Llíria. Suposem
que al cementeri civil, sota una corfa de terra seca i dura i amb
matolls enlairant-se pel vent per damunt. De segur que hi han més
cossos mal enterrats amb aquells soldats, i podria ser que alguns
foren d’afusellats de postguerra. Tots tapats per un segle d’oblit.
No sabem gran cosa d’aquells homes. Van guanyar la
batalla contra València, van aturar l’enèmic a la Línia XYZ i
foren oblidats pels historiadors, els vencedors de la guerra. Ben poc
ens importa. Els descendents sabem què hi va passar. Vicent va ser
ferit en el contraatac republicà de 12 d’agost de 1938: la batalla
del "Rincón de Arnau", entre Manzanera (Terol) i El Toro
(Castelló).
Va
ser posat a dalt d’un camió i va ser transportat a l’hospital
Militar de Llíria. Allí, va morir el 14 d’agost, i havia de ser
enterrat en un dels cementeris de Llíria. Hi continua mal soterrat.
La filla de Vicent, Carme Saragossà, té 89 anys en
2024. Recorda com era són pare perquè li ho contaren: alegre,
jovial, rialler, ben plantat. Ella no el va conéixer, però se’l
sap de memòria. No oblida, se conforma, ens diu, i ens fa recordar a
nosaltres, els nets de Vicent i de Gràcia; i nosaltres a les nostres
filles i fills.
No pararem de
recordar fins que traguem les restes de l’avi Vicent i les posem al
costat de Gràcia, la seua dona. Serà el lloc i el temps on tots
descansarem. El cementeri del nostre poble, Silla.
Agraïm l’esforç de la gent de Llíria que ens ajuda.
Miquel, l’ajuntament, l’associació de víctimes del front del
Llevant i l’associació de desapareguts de Llíria. No us oblidem,
Vicent i soldats i afusellats. Us traurem del fossar”.
El
seu cos es troba al cementeri de Llíria i esperem que algun dia els
seus familiars puguen trobar les seues restes, portar-lo al seu poble
i soterrar-lo on està la seua dona, Engracia, qui va morir als
noranta anys i que mai es va llevar el dol. També per a la seua
filla, Carmen, que puga estar tranquil·la de saber que el seu pare i
la seua mare estan per fi junts.
Este és el meu xicotet
reconeixement a estos herois republicans que van lluitar per la
llibertat i que són els grans oblidats d'esta barbàrie com va ser
la Guerra d'Espanya.
Agrair
als seus nets Carmen, Artur i Francesc Giner la cessió de les fotos, i en
especial a la seua filla, Carmen Zaragozá.
BIBLIOGRAFIA:
(Revista
l'Exèrcit de Terra Espanyol, número 969, desembre 2021, any LXXXII,
“La batalla del Racó d'Arnau”.)
https://liniaxyz.com/home/
.jpg)
.jpg)
_page-0002.jpg)
