XARRADA SOBRE MEMÒRIA DEMOCRÀTICA EN L'AULA DE CIUTADANIA 29/03/2021.

 

Us deixe l'enllaç a la xarrada que es va fer a l'Aula de Ciutadania sobre Memòria Històrica, amb motiu del Dia de record i homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura a la Comunitat Valenciana (28 de març). Va ser presentada per Nico Marco Pérez i moderada per Rafael Leonidas Benítez Giralt, oferint les següents conferències:

• -'La repressió franquista a Llíria: la causa general, el terror legal i els afusellats', a càrrec de Miguel Fernández Zaragozá, cap d'Estadística de l'Ajuntament de Llíria i investigador de la repressió franquista a Llíria, membre del Comissionat de Memòria Històrica de l'ajuntament de Llíria.
• -'Presentació dels projectes de patrimoni sobre Memòria Històrica', a càrrec de Miguel Sánchez Signes, arqueòleg municipal on es parlà de les exhumacions i identificacions de les restes de víctimes localitzades al Cementeri Municipal de Llíria, la rehabilitació del bloc de nínxols existent en el Cementeri Civil de Llíria i la seua adequació com a espai de Memòria Històrica o la restauració i posada en valor del refugi situat en el CEIP Sant Vicent.

Va comptar també amb la participació de Maria Navarro Giménez, presidenta de l'Associació de les víctimes del franquisme de la fosa 126 de Paterna.

Accés a la xarrada.

EUGENIO MONTESINOS CINTERO. UNA VÍCTIMA MÉS DE LA GUERRA CIVIL.

Eugenio Montesinos Cintero va morir l'11/08/1938, a les 15.00 hores, a l'edat de 63 anys; sent la causa de defunció explosió de bomba. Casat en primeres núpcies amb Miguela Llopis Faubel, natural de Llíria, de la qual tenia una filla Vicenta; i en el segon matrimoni amb Maria Pamblanco Serra, natural del El Villar. De professió fuster, residia en la plaça de la República 65 (hui plaça Major), on estava, segons informen algunes fonts orals, l'anomenat "Café de Izquierdo".

Va ser membre de la Comissió Gestora de Passaports l'any 1936, apareixent en la Causa General en l'informe emés per l'alcalde a data 3 de gener de 1943.

Eugenio Montesinos va morir per les ferides produïdes per l'explosió d'una bomba. Com sabem, Llíria només va patir un bombardeig per part de l'exèrcit franquista per la zona de l'estació, no causant víctimes. Les úniques víctimes que estan documentades són aquelles que es van produir a conseqüència dels bombardejos que va patir el camp d'aviació, sent les persones mortes Gaspar Falomir Alcaide i Àngel Falomir Navarro. Per tant, podem afirmar, que la seua defunció no va ser conseqüència d'un bombardeig.

Esperem poder avançar en la investigació i aportar més dades sobre les circumstàncies reals per les quals es va produir la seua defunció. El que si està clar, és que Eugenio va ser una víctima més de la Guerra Civil a Llíria, i que no es tenia documentada.

"LOS LIBERTOS CONDICIONALES DEL FRANQUISMO": VEÏNS I VEÏNES DE LLÍRIA QUE VAN ESTAR A LA PRESÓ I SE'LS VA RECONÉIXER LA LLIBERTAT CONDICIONAL.

Ús deixe un interessant article publicat per Francisco Moreno Sáez, en la pàgina Arxiu de la Democràcia de la Universitat d'Alacant, on parla de la presó atenuada, la llibertat condicional, les Juntes de Llibertat vigilada i de la llibertat definitiva. Article complet.

En ell, es defineix molt bé que era la llibertat condicional dels presos del franquisme i em serveix de documentació perquè entengueu l'informe que us adjunte. Consultant en l'arxiu municipal varem trobar un informe emés per l'Ajuntament, de data 8 d'octubre de 1943, on es detallen “la relación de los libertos condicionales que han remitido el parte de su situación personal, correspondientes al mes de Septiembre del año en curso”. En aquest informe es detallen les persones, veïns i veïnes de Llíria, que estigueren a la presó i que a aquesta data es trobaven en llibertat condicional. Crida l'atenció, en analitzar el citat informe, que vam tindre veïns i veïnes de Llíria en totes les presons de València, i en presons d'altres províncies d'Espanya, (Valladolid, Astorga, Terol, Saragossa, Múrcia, Madrid, Lleida, etc.). Destacar que en el dit informe es fa referència a cinc dones veïnes de Llíria, que es trobaven a la presó provincial de dones i a la presó provincial de Murcia. Totes persones molt conegudes, entre ells l'avi de la meua dona. Pel seu valor documental transcric el citat informe. Agrair com sempre a Carles Asensi pel seu treball en l'arxiu i facilitar-me la documentació sol·licitada. Per a la consulta de l'informe les referències són: AMLL 317-3SNA i AMLL 317-3SNB.

BATALLONS DE TREBALLADORS. BATALLONS DISCIPLINARIS DE SOLDATS TREBALLADORS. BATALLONS DISCIPLINARIS DE SOLDATS TREBALLADORS PENATS.

En iniciar-se la guerra civil, en 1936, el bàndol revoltat va crear els primers batallons de treballadors dependents d'unitats militars. El maig de 1937 Francisco Franco va signar un Decret pel qual es concedia el dret al treball als presoners de guerra i presos per delictes no comuns que va constituir la base per a l'establiment d'un doble sistema de treballs forçats:

1. En primer lloc un Sistema de Redempció de Penes pel Treball destinat a persones que havien sigut condemnades pels tribunals militars a penes de presó. Aquest sistema va ser creat en virtut d'una Ordre del Ministeri de Justícia de 7 d'octubre de 1938 i permetia als condemnats redimir dies de presó per dies de treball remunerat.

2. En segon lloc un sistema de batallons de treballadors en els quals s'enquadrava a les persones classificades com desafectes a l'anomenat Moviment Nacional que, no obstant això, no havien rebut una condemna dels tribunals. 

El juliol de 1937 es va crear la Inspecció de Camps de Concentració de Presoners. El sistema preveia la concentració dels opositors i desafectes en camps i depòsits de presoners on es duia a terme la seua classificació en dos grups:

El primer era el d'aquells que, després d'haver sigut acusats formalment d'un delicte, havien de ser jutjats pels tribunals militars.

El segon grup el formaven la resta, els presoners no processats judicialment però classificats com desafectes o afectes dubtosos, que eren destinats als batallons de treballadors. Aquests batallons van funcionar entre 1937 i 1940 sota la dependència directa de la Inspecció de Camps de Concentració de Presoners.

AMADEO FALOMIR SILVESTRE. EXILIAT A ALGÈRIA.

AMADEO FALOMIR SILVESTRE, va nàixer l'11/02/1891 a Llíria, conegut com a “Amadeo el Plater”, va ser President Local d'Esquerra Republicana a Llíria formant part del comité revolucionari que va constituir-se el 6/8/36. El març de 1939 es va exiliar a Algèria, passant per diferents camps de concentració fins a recalar en el camp de concentració de Suzzoni (Boghar) on va morir el 17 de gener de 1942,a l'edat de 51 anys, tres anys després d'haver-se exiliat a conseqüència de les males condicions d'habitabilitat, insalubritat i fam que van patir en el camp de concentració. Una víctima més de la repressió a Llíria.

(Les fotos han sigut facilitades per la família Falomir).

Soterrar d'Amadeo Falomir

ARTICLE D'OPINIÓ: LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME.

Molt es parla en els mitjans de comunicació i en els fòrums polítics de les víctimes del franquisme, però com a ciutadans i ciutadanes, i sobretot, com a societat, no tenim clar qui són les víctimes del franquisme. La majoria entenem com a víctimes del franquisme aquelles que van ser afusellades i que es troben en cunetes o en fosses comunes, però el concepte de víctima del franquisme és molt més ampli.

La Llei 14/2017, de 10 de novembre, de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana, diferència entre dos tipus de “Víctimes”: les víctimes directes i les indirectes.

Són víctimes directes, totes les persones que, en el territori de l'actual Comunitat Valenciana, hagen patit danys individualment o col·lectivament, inclusivament lesions físiques o mentals, sofriment emocional, pèrdues financeres o menyscapte substancial dels seus drets fonamentals i llibertats públiques, a conseqüència d'accions o omissions que violen les normes internacionalment reconegudes relatives als drets humans durant el període que abasta la Guerra Civil i la Dictadura Franquista fins a l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola de 1978. Considerant-se també víctimes directes els valencians i valencianes que hagen patit les mateixes circumstàncies fora del territori de l'actual Comunitat Valenciana.

Són víctimes indirectes, els familiars fins a tercer grau, cònjuge o persona lligada per anàloga relació d'afectivitat i les persones que hagen patit danys en intervindre per a prestar assistència a víctimes en perill o per a impedir la victimització.

"VILLA ÀNGELES". HOSPITAL MILITAR DE PRESONERS DEL BÀNDOL REVOLTAT (1938-1939).

Villa Angeles

Luis Martí Ferrando en el seu llibre “Història de la ciutat” fa referència en el Tom III, pàgina 205, de l'arribada de Julio Ganzo Mediavilla, Capità de l'Exèrcit Republicà a la ciutat de Llíria i quines van ser les seues actuacions, entre elles la creació de l'Hospital Militar per a presoners del bàndol revoltat en el que hui és “Villa Àngeles” per a documentar aquesta informació transcric literalment el publicat:

“El 5 de agosto de 1938 llega a Liria, el Capitán del Ejercito Republicano Julio Ganzo Mediavilla, natural de Mahón (Mallorca), personaje con destacada actuación en el final de la guerra en nuestra ciudad, apoderándose de la Comandancia Militar roja con el armamento, vestuario y documentación existente en la misma (...).”

“El Sr. Ganzo, en carta que me dirigió el 19 de marzo de 1968, me notificaba :”.... siendo yo Capitán del Ejercíto leal a la República, llamado vulgarmente”Ejército Rojo”,fui destinado a Liria, como Jefe de los 3 Batallones de Fortificación destacados en esa Ciudad. Estos batallones estaban compuestos por el personal técnico de fortificaciones, Vigilantes del Cuerpo de Prisioneros y Trabajadores, que eran prisioneros de guerra y políticos. (...) y me informa el Sr. Ganzo: “Me adueñé por viva fuerza de un edificio para convertirlo en Hospital de los Prisioneros, que hasta entonces no disponían de nada semejante. Suprimí los malos tratos que recibían, les mejoré la comida, les facilité tabaco y les puse un horario humano de trabajo. Les permití que en el Hospital, un sacerdote preso, dijera misa todos los domingos y días festivos, porque entendía que la norma de un republicano era imponer la libertad y no la tiranía.”