QUAN LA POR VA CAMINAR PELS CARRERS DE LLÍRIA

 

Els afusellaments, les presons i el terror de la repressió franquista en la societat lliriana.

Hi ha xifres que no haurien de ser mai només xifres. A Llíria, 113 persones van ser afusellades al cementeri entre abril i novembre de 1939, en els primers mesos de la dictadura franquista. La majoria procedien de Llíria i de diferents pobles del Camp de Túria. Darrere d'aquell número hi havia homes i dones, pares, fills, germans, companys, llauradors, jornalers, obrers, persones amb una vida, una família i uns projectes que van quedar brutalment interromputs.

Però parlar dels 113 afusellats és parlar també de molts més. És parlar de les seues famílies. Dels seus veïns. Dels qui van veure passar les saques pels carrers. Dels qui esperaven davant de les presons. Dels qui sabien que aquella nit podia ser l'última dels seus familiars. I és parlar, sobretot, d'una societat sencera sobre la qual es va instal·lar una paraula que costa molt quantificar, però que ho explica gairebé tot: POR.

La guerra havia acabat. Però per a moltes famílies de Llíria la violència no havia acabat amb la derrota de la República. Ara començava una altra etapa. Una etapa de persecució, empresonaments, judicis militars, condemnes i afusellaments. Una etapa en què el vencedor no sols volia guanyar la guerra, sinó també imposar un nou ordre polític i social mitjançant la repressió.

Podem imaginar els carrers de Llíria d'aquells primers mesos de 1939. Un poble que intentava reprendre la vida mentre encara tenia massa morts, massa ferides i massa preguntes sense resposta.

Pels mateixos carrers passaven els presos, alguns sabien on els conduïen, altres potser encara conservaven una mínima esperança.

Darrere quedaven les famílies, observant, esperant, intentant saber què estava passant.

Les anomenades «saques» constituïen un dels moments més terribles d'aquella repressió. Els presos eren trets de les presons i conduïts al cementeri, on serien executats,no era una mort llunyana, era una mort que travessava els carrers,una mort que podia ser vista,una mort que arribava fins a les cases.

I és difícil pensar que aquell recorregut no tinguera també una funció exemplaritzant: que la població sabera què podia passar-li a qui haguera sigut considerat enemic del nou règim.

La repressió necessitava víctimes, però també necessitava testimonis. La por funciona millor quan és visible.

LLÍRIA, PRESÓ I TRIBUNAL

La repressió no es limitava al cementeri.

Llíria, com a cap de partit judicial, es va convertir en un important centre de la maquinària repressiva franquista. Hi havia diferents espais d'empresonament i es van celebrar consells de guerra en les dependències municipals.

La Presó Habilitada del Remei va arribar a acollir més de 1.500 presos en els primers anys de la dictadura. Imagineu una ciutat on centenars de persones estan empresonades. Imagineu les famílies esperant notícies. Imagineu mares, dones, fills o germans intentant saber si el seu familiar continuava viu, si seria jutjat, si tornaria a casa o si acabaria al cementeri.

I imagineu també els qui sabien que qualsevol denúncia, qualsevol acusació o qualsevol antecedent polític podia convertir-se en una condemna.

Els consells de guerra intentaven revestir de legalitat aquella repressió. Però la pregunta que ens hem de fer hui és si podem parlar realment de justícia quan els acusats no disposaven de les garanties pròpies d'un procés judicial democràtic i quan les sentències de mort podien basar-se en acusacions polítiques, testimonis interessats o responsabilitats atribuïdes sense les garanties que avui considerem imprescindibles.

La resposta, des de la perspectiva dels drets humans i de la democràcia, és evident. La justícia no pot ser una eina de venjança del vencedor. Darrere de cada condemna hi havia una família

Potser és aquesta la part de la història que més ens costa imaginar.

No és difícil comptar 113 persones afusellades, el difícil és imaginar els últims dies, les últimes converses d'estes persones, les seues últimes mirades, i sobretot les famílies esperant.

Què podia sentir una dona quan li comunicaven que el seu marit havia sigut condemnat a mort? Què podia sentir una mare quan sabia que el seu fill estava empresonat i que podia ser executat? Què passava dins d'una casa quan els xiquets preguntaven pel pare i els adults no sabien què contestar? I què sentien els familiars quan descobrien que aquella persona que estimaven havia sigut executada?

No tenim totes les respostes.

Però sabem una cosa: el dolor no va morir al cementeri, va tornar a les cases,va entrar en les famílies, i en molts casos va quedar amagat durant dècades. Perquè després de la mort venia el silenci, un silenci que, en moltes famílies, es va transmetre de pares a fills.

Entre les històries de la repressió a Llíria apareixen també dos casos especialment colpidors.

Concepción Aduá Estellés va ser afusellada al cementeri de Llíria el 3 de juny de 1939. Estava embarassada.

Salvadora Civera Alcaide, també embarassada, va ser assassinada posteriorment, junt amb Francisca Fabra Adrià.

Són històries diferents dins d'un mateix període repressiu, però compartixen una característica impossible d'ignorar: la violència va arribar fins a les dones i fins i tot va colpejar dones embarassades.

Quan llegim estos casos des de la distància dels anys, correm el risc de convertir-los en dades, no ho són, són persones.

I recordar-les significa retornar-los, almenys simbòlicament, allò que la repressió els va voler llevar:la seua condició de persones amb una història pròpia.

UNA SOCIETAT OBLIGADA A CALLAR

La repressió no buscava únicament castigar aquells que havien sigut republicans, sindicalistes, militants d'esquerres o simplement considerats desafectes al nou règim.

També pretenia transformar la societat. I per transformar una societat calia controlar-la.

El missatge era senzill i terrible: això és el que passa quan desafies el poder. I la societat va aprendre, va aprendre a callar, a no preguntar, a no parlar massa, a no recordar en veu alta, a protegir els seus fills, a ocultar fotografies, a guardar documents, a pronunciar determinats noms només dins de casa.

La POR pot convertir-se en una herència. No passa necessàriament de manera conscient. Però passa.

Passa quan una família decideix no parlar del iaio,quan una fotografia desapareix d'un calaix, quan un xiquet creix sense saber per què a casa no es pot mencionar un determinat nom, quan una història queda enterrada perquè recordar-la podia ser perillós.

EL CEMENTERI COM ESPAI DE MEMÒRIA

Hui podem caminar pel cementeri de Llíria sense sentir els trets. Però allí estan els morts i també hi ha una part de la història del nostre poble.

Aquelles persones no van morir lluny de nosaltres,van morir ací, en este poble,en esta comarca. En un espai que forma part de la nostra memòria col·lectiva.

Per això recuperar esta història no significa tornar al passat. Significa impedir que el passat siga esborrat.

La memòria democràtica no busca culpables entre els qui avui viuen. No busca venjança. No pretén reobrir una guerra.

Busca una cosa molt més senzilla:saber què va passar, posar nom als morts, conéixer les seues històries, recuperar els espais de la repressió, reconéixer el patiment de les famílies, i transmetre a les noves generacions que una democràcia no es construeix oblidant les víctimes.

QUÈ ENS DIU HUI AQUELLA HISTÒRIA?

Potser la pregunta més important no és què va passar l'any 1939.

La pregunta és:què fem nosaltres hui amb allò que va passar?

Una societat madura no té por de mirar la seua història, al contrari, la mira de front,la investiga,la documenta,la discutix,i aprén d'ella.

Perquè el problema no és recordar que una societat va ser capaç de permetre la repressió, els empresonaments i els afusellaments.

La qüestió seria pensar que estes coses no poden tornar a passar mai.

La democràcia necessita memòria perquè necessita ciutadans conscients del valor de la llibertat. I la llibertat no és una paraula abstracta.

Per a aquelles 113 persones, la llibertat era poder tornar a casa. Per a les seues famílies, era poder abraçar-los. Per als qui van sobreviure, era poder parlar sense por. I per a nosaltres, hui, és també tindre la capacitat de recordar-los sense por.

LLÍRIA TÉ UNA HISTÒRIA QUE MEREIX SER CONEGUDA

No només la història dels grans edificis, de la música, de les festes o dels personatges il·lustres.

També la història dels qui van patir, dels qui van perdre, dels qui van callar, dels qui van esperar, dels qui van ser conduïts al cementeri. I dels qui, durant molts anys, van continuar vivint amb una absència a casa.

Per això, quan parlem dels 113 afusellats a Llíria, no hauríem de dir simplement que van morir 113 persones, hauríem de dir que 113 vides van ser arrabassades a una comunitat, i que amb elles van quedar ferides moltes altres vides.

Perquè aquell dia no va morir només una persona, va morir també una família. I amb cada família, una part del poble.

Recordar-los és tornar-los a posar al lloc que mai haurien d'haver perdut: en la història de Llíria.

I potser esta és la millor manera de derrotar definitivament la POR que durant tants anys va caminar pels nostres carrers: cal pronunciar els seus noms, recordar les seues vides, i no permetre mai més, que el silenci siga més fort que la memòria.