Les tres cartes, de Lupe Marín Mas, és molt més que un conte. És una finestra oberta a la Llíria de 1957, a una ciutat encara marcada per les seues tradicions, els seus costums i una manera de viure que avui forma part de la nostra memòria col·lectiva.
A través d'Amparo i Elisa, dos amigues unides per una recerca molt especial —trobar el pare d’una d’elles—, l’autora ens conduïx pels carrers, les vivències i l’ambient d’una Llíria d’un altre temps. Una Llíria on la família, l’amistat, les relacions humanes i les tradicions tenien un pes molt important en la vida quotidiana.
Però el relat també ens acosta a una realitat que sovint ha quedat amagada: la presència de les idees anarquistes en aquella societat i la seua persecució durant el franquisme. L’anarquisme estava prohibit, perseguit i silenciat, però les idees i les memòries de moltes persones no desaparegueren. Incorporar esta realitat al relat permet entendre millor aquella Llíria i el temps polític i social que li va tocar viure.
El valor de Les tres cartes està precisament en això: rescatar la memòria d’una ciutat a través d’una història humana, però també mostrar-nos allò que durant molts anys no es podia explicar o es va intentar silenciar.
El lector no sols acompanya Amparo i Elisa en la seua recerca, sinó que es retroba amb una Llíria que molts recordaran i que les noves generacions mereixen conéixer.
Un relat senzill, proper i carregat de memòria que ens recorda que els pobles també tenen una història feta de xicotetes històries, d’amistats, de famílies, de tradicions, d’idees i de silencis.
Llegir Les tres cartes és, en certa manera, tornar a caminar per la Llíria de 1957 i descobrir també allò que durant anys va haver de viure en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada