Quan un reclús obtenia la llibertat condicional, amb desterrament o sense, rebia una sèrie d'instruccions sobre el seu comportament que havia de complir escrupolosament, aquestes instruccions eren les següents:
Anirà directament al lloc que se l'ha designat..., on romandrà fins que se li concedisca la llibertat definitiva si observa bona conducta.
No podrà eixir del lloc que se l'haja designat sense l'autorització corresponent. Si tinguera necessitat de canviar de residència ho sol·licitarà de la Junta local de Llibertat Vigilada o de la Provincial, si escau, i esperarà que la seua sol·licitud es resolga per a evitar la revocació de la gràcia que gaudeix amb l'efecte del seu reingrés a la presó.
Tan prompte com arribe al lloc de la seua destinació, es presentarà davant les Juntes locals de Llibertat Vigilada, i en les capitals de província davant les Comissions provincials de Llibertat Vigilada, les que li instruiran d'on ha de presentar-se en endavant. L'incompliment d'aquest precepte serà posat en coneixement de la Comissió Central de Llibertat Vigilada qui prendrà les mesures oportunes, podent, fins i tot, sol·licitar de l'Excm. Sr. Ministre de justícia, per mitjà de l'organisme competent, la revocació dels beneficis de llibertat condicional. A fi d'identificar a la seua persona, exhibirà el present document fins que per la Comissió central s'expedisca el carnet de protecció i tutela a què fa referència l'article 11 del Decret de 22 de maig de 1943.
Queda obligat a dirigir, per correu, el primer dia de cada mes, un concís informe referent a la seua pròpia persona, escrit per si mateix. Aquest informe el presentarà a les Autoritats anteriorment citades perquè el visen i el remeten al director de la Presó. Si quedara sense ocupació, ho manifestarà a les Juntes Provincials o Juntes locals de Llibertat Vigilada de qui depenga, consignant el motiu, per a practicar per aquesta les gestions possibles a fi de proporcionar-li una altra nova si la seua conducta el mereix. Haurà de ser veraç en els seus informes, i amb tot interés se li recomana que evite les males companyies i tot el que puga conduir-li a una vida relaxada o a la comissió de nous delictes".
Per tant, els lliberts condicionals quedaven obligats a remetre informe cada primer de mes, escrit per si mateixos, als directors de la Presó de procedència, de quina era la seua situació a data de l'informe. Feta aquesta apreciació, a continuació us deixe l'enllaç als dos informes emesos per RAMON PAREJA MONTEAGUDO i JOSÉ PÉREZ MONTEAGUDO, veïns de Cieza i Jumilla (Múrcia), dirigits al director de la Presó Provincial de Múrcia, els quals estaven en llibertat condicional i desterrats a Llíria, on expliquen com és la seua situació actual.
En aquests informes es fa referència al fet que els dos estan treballant a Llíria, a la fàbrica de filats de Manuel Cantó. Manuel Cantó Alcocer, “El Batoi”, era el propietari de la coneguda fàbrica de les Masses, en ella treballava molta gent de la zona de Múrcia, d'ahí que aquestes persones sol·licitaren com a destí del seu desterrament a Llíria.
En un dels informes podem saber que RAMON PAREJA MONTEAGUDO, cobrava 72 pessetes mensuals per treballar en aquesta fàbrica i que JOSE PEREZ OLIVARES, va treballar 26 dies, a 10 pessetes per dia, cobrant aquest mes. 260 pessetes.
Fonts:
Arxiu General Regió de Murcia
 |
| Francisco Gil Arnal, |
FRANCISCO GIL ARNAL, va nàixer a Llíria, el 22 de novembre de 1912, al carrer Sant Josep 60, fill de Francisco Gil Garcia i de Micaela Arnal Rodilla, sent els seus avis paterns Màxim Gil Garcia i Dolors Moros Garcia, naturals de Llíria, i els seus avis materns, Miquel Arnal Navarro i Isabel Rodilla Merenciano naturals també de Llíria.
Afiliat
al sindicat UGT i membre del PSOE, durant
la guerra civil va ser sergent de l'exèrcit republicà, nomenat per
part del Cap del huité Batalló de T.A., per a cobrir les vacants
del “CUERPO DE
TREN”. (D.O. del Ministeri de Defensa de data 31/08/1938, núm.
223, pàgina 203).
Finalitzada
la guerra s'exilià a França, establin-se en Poitiers (Vienne).
Poitiers és una ciutat situada a la França central (capital) del
departament de Vienne, a la regió de Nova Aquitània.
En Haute-Vienne, el nombre de refugiats republicans es va situar
entorn dels tres mil. La regió havia sigut una de les primeres a
rebre exiliats en 1937, arran de la campanya del nord, allotjant en
la colònia del Mas-Éloi a
uns cent vint xiquets bascos. No obstant això, en 1939, igual que al
Sud del país, i en un context en què l'estranger era sinònim de
perill i era presentat com a font principal del trauma que patia
França, els republicans també van ser repartits en diferents camps
d'internament. En el Llemosí, aquests camps perseguien, segons la
documentació consultada, mantindre controlats als espanyols, evitar
que es polititzaren o que es tiraren a la muntanya. Els tres camps
més importants de la regió van ser els de Saint-Germain-els-Belles,
de Nexon i
de la Meyze. En Haute-Vienne, dos camps pertanyien al
«Servei de Control Social dels Estrangers» (SCSE): els camps
de Séreilhac i
de la Meyze, en els quals es trobava sobretot a minusvàlids i a
famílies de treballadors estrangers. No eren camps tancats i
protegits sinó que atorgaven unes certes llibertats de moviment als
ocupants. La població d'aquells camps va conéixer un augment
constant fins a 1946. Tancats aquell any, van continuar funcionant
fins a 1950 sota un altre ministeri.
Ni en l'exili deixà la seua activitat política, sempre vinculada al PSOE, formant part del Grup Departamental del PSOE de Vienne al que representà en l'Assemblea de Delegats Departamentals del PSOE en l'exili celebrada en juliol de 1947. Va refer la seua vida a França, on es va casar amb Maria, natural de Villena i que també va ser exiliada. El matrimoni van tindre tres fills, i malgrat tot el que va passar mai va deixar d'estimar el poble on va nàixer ni a la seua família, ja que quan podia venia a passar les vacances a Llíria.
 |
| Foto del seu casament |
Francisco Gil Arnal, un altre veí de Llíria que va sofrir la repressió i va tindre que exiliar-se, augmentant la llista de llirians en l'exili, en aquest cas el Francès.
Agrair a Llum Tormos i Nuria Tormos la cessió de los fotos.
FONTS:
Olivier Gosan, «Les réfugiés espagnols de la Guerre Civile en Haute-Vienne pendant les années de la Seconde Guerre mondiale (1939-1945) : de l’exclusion à l’exploitation», Cahiers de civilisation espagnole contemporaine [En línea], 1 | 2012, Publicado el 26 octubre 2012, consultado el 15 junio 2023. URL: http://journals.openedition.org/ccec/4079; DOI: https://doi.org/10.4000/ccec.4079
Registre Civil de Llíria
https://censorepresaliadosugt.es/s/public/item/30525
 |
| Crescencio Ferrando Fuster, quan tenia 21 anys |
 |
| Presó del Remei (Llíria) |
RELACIÓ DE PRESONERS
(Cal picar damunt del nom i s'obri la fitxa personal de cadascú)
(Font: Fundació Francisco Largo Caballero)
 |
Durant la guerra, amb l’uniforme militar. |
Francisco Marín Pimentel va nàixer a Arriate (Màlaga) el 03/01/1911, casat amb Guadalupe Mas García, va tindre tres fills Lupe, Diego i Amelia. Va estar afiliat a l'Agrupació Socialista d'Arriate (Màlaga), Secció de Le Creusot (França) i Agrupació Socialista de Llíria (València). Va morir a Llíria el 21/07/2000.
Membre de la UGT i afiliat a les
Joventuts Socialistes d'Arriate (Màlaga) i des de 1934 a l'Agrupació Socialista
d'aquesta localitat. Fill de Diego Marín Becerra, afusellat en 1937. En
produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 va haver d'eixir del seu poble, amb la seua família, cap a Coín (Màlaga).
«Tenia vint-i-cinc anys i tota una vida per davant però en aquell moment calia decidir el camí a seguir. Jo el vaig tindre clar des de el principi, em vaig ficar al costat del més febles». Va deixar escrit al seu diari, així que es va dirigir a Màlaga.
En Málaga es va incorporar al Batalló Pablo Iglesias en el qual va romandre en el front del Chorro, un pantà pròxim a Màlaga. En caure aquesta població el febrer de 1937 es va retirar amb el seu Batalló per Motril passant per Serra Nevada pel sector de Pitres (Granada) resultant ferit en una cama. A Almeria es va incorporar a la 52 Brigada Mixta, 3 Batalló amb la graduació de sergent de metralladores. Va resultar ferit de nou en la batalla de Pozoblanco (Còrdova) restablint-se en Villanueva de Còrdova. En eixir de l'hospital va ingressar a l'Escola Popular de Guerra de Paterna (València).
Durant aquesta època coneixerà a la que després seria la seua dona. «Un dijous de permís, vaig aprofitar per a anar a València. De tornada, estant en l’estació, em vaig equivocar de via i estava en la de Montcada. N'hi havia molta gent, les llums apagades perquè estaven bombardejant el port. I entre el tumult vaig trobar-me tres xiques. Estiguí parlant amb elles. Aquest va ser el principi d’una cosa sublim, perquè una de les tres, es va unir, en el bo i en el dolent, per a sempre a la meua vida».
 |
| Durant la guerra, la seua novia, i després dona, en València. |
Va tornar a la seua Brigada finalitzant la guerra en el front de Terol on va resultar ferit de gravetat. Confiant en que no havía fet res il·legal, pensà en torna a Arriete, on va ser detingut en l’estació i traslladat a Arriate. En Consell de Guerra celebrat el 26 de setembre de 1939 en Ronda (Màlaga) va ser condemnat a 12 anys de reclusió. Va complir la pena a les presons de Ronda, Màlaga, Madrid, Sant Joan de Mozarrifar (Saragossa), Belchite, Quinto de Ebro (Saragossa) i Alcanyís (Terol) d'on va eixir en règim de presó atenuada el 22 de desembre de 1942 amb ordre de desterrament que va complir a València.
Després d'un temps, en vista de que no trobava treball, va decidir marxar cap a França travessant la frontera per Pamplona (Navarra). A França va pertànyer a la Secció del PSOE de Le Creusot (Saone et Loire). Va treballar com a peó de carretera, obrer i vies fèrries, desactivant obusos i bombes, pintor i en una fàbrica de laminació. Alli es va casar , per poders, amb Guadalupe Mas, la seua dona estimada. En 1951, després de tres anys i mig a França va tornar a Espanya travessant la frontera per la muntanya a Portbou (Girona). Va passar per Girona, Barcelona i València.
En 1957 es va establir a Llíria (València) on,
amb la seua esposa i el seu sogre, José Mas Lluesma, va
regentar una botiga de confecció i sastreria (CASA MAS), situada en la Plaça Major, al costat de la carnisseria
de Ca Bomba i de l’església. Restablida la democràcia va participar, en 1976,
en la reorganització de l'Agrupació Socialista de Llíria (València). Va morir
en aquesta localitat el 21 de juliol de 2000.
Fonts: Fundació Francisco Largo Caballero.
Agraïments als seus fills, Lupe, Diego i Amelia per facilitar-me la
informació i les fotos.