dimecres, 25 de desembre del 2024

EXTRACTE DEL CONSELL DE GUERRA CONTRA MANUEL SILVESTRE MONTESINOS, “ESCULTOR SILVESTRE D'EDETA”. (Fill predilecte de la Ciutat de Llíria)

 


Manuel Silvestre Montesinos
Manuel Silvestre Montesinos (31 d'agost de 1909-17 de juliol 2024), com altres veïns i veïnes de Llíria també va sofrir la repressió franquista, ací us deixe extracte del Consell de Guerra, celebrat a l'Ajuntament de Llíria, on el van condemnar a 20 anys i un dia de reclusió major.



La transcripció és literària del sumaríssim:

"En la plaza de Liria a 25 de octubre de mil novecientos treinta y nueve, Año de la Victoria. Reunido el Consejo de Guerra Permanente número tres para ver y fallar la causa número 13483-V que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados:


JULIAN ALBARRACIN FAUBEL

JOSE HERRERO BLASCO

DANIEL ESPEJO ASENSI

MIGUEL BOSCH COTANDA

FRANCISCO ALCOCER ALAMA

AUGUSTO ROCA BORRUT

NICOLAS PEÑARROCHA ALBERT

MANUEL SILVESTRE MONTESINOS

RAFAEL SANCHIS ESTEVE

INOCENCIO AYALA FITOS

MIGUEL TORRES EXPOSITO

SALVADOR FITOS BORIS

MIGUEL MAS ORTEGA

MIGUEL ENGUIDANOS SANCHEZ

MIGUEL LIS MARTINEZ

ANTONIO PONS PETRUS

VICENTE GUNA MOCHOLI

MANUEL GALDUF MARTINEZ

TERESA RUIZ CUBEL

BAUTISTA CINTERO ROYO

MIGUEL VINAIXA HERRERO

NICASIO HEREDIA VALERO

JOSE PALOMAR ROMERO

GONZALO SILVESTRE SILVESTRE

ANTONIO SILVESTRE MONTESINOS

ROQUE JOLI NAVARRETE

SANDALIO CASTILLO MERENCIANO


Todos ellos mayores de edad penal y cuyas demas circunstancias constan en el presente sumario. Dada cuenta de los autos por el Sr. Secretario, oìdos los informes del Miniterio Fiscal y de la Defensa, y las manifestaciones de los procesados, presentes en el acto de la vista y:

RESULTANDO Que el procesado MANUEL SILVESTRE MONTESINOS, de 29 años, soltero, escultor y vecino de Liria, pertenecia a I.R., antes del Movimiento, desempeñando durante este, la Delegación de Cultura del Comité Revolucionario, siendo Concejal del Ayuntamiento, que (ilegible) incautaciones de fábricas y fincas, tomó parte en mítines e ingresó como voluntario en el Ejército Rojo

Vistos los citados artículos y demás de general aplicación, así como la Ley de Responsabilidades Políticas:

FALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los procesados (....) como autores de un delito de adhesión a la rebelión (...) y a MANUEL SILVESTRE MONTESINOS, SALVADOR FITOS BORI, MANUEL GALDUF MARTÍNEZ, BAUTISTA CINTERO ROYO, MIGUEL VINAIXA HERRERO, NICASIO HEREDIA VALERO, JOSE PALOMAR ROMERO, GONZALO SILVESTRE, ROQUE JOLI NAVARRETE Y SANDALIO CASTILLO MERENCIANO, como autores del mismo delito sin la concurrencia de circunstancias modificativas de ninguna clase, a la pena de VEINTE AÑOS Y UN DIA DE RECLUSIÓN MAYOR (....)".


Una vegada condemnat, Manuel va estar tancat en les següents presons, fins que li van concedir la llibertat condicional l'1 de maig de 1943:


-Presó de dalt de l'Ajuntament fins que li van fer el Consell de Guerra.

-Presó del Partit Judicial (hui biblioteca l'Almodí).

-Presó Habilitada del Remei (hui Convent Trinitari), ingressa el 29/01/1940.

-Presó de Sant Miquel dels Reis, ingressa el 23/12/1941



FONTS:

Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.

Arxiu General Militar de Guadalajara

Registre Civil de Llíria.


diumenge, 15 de desembre del 2024

VICENTE ZARAGOZA RIERA. SOLDAT REPUBLICÀ QUE VA MORIR A L'HOSPITAL DE LLÍRIA

 

Vicente Zaragozá Riera


Vicent Zaragozá Riera va nàixer a Silla, el 15 de juny de 1904. Fill de José Zaragozá Alba i de Carmen Riera Iborra. Es va casar amb Engracia Garcia Ferrando, el 10 de gener de 1935, tenia aleshores, 30 anys i la seua dona 27 anys. Del matrimoni, van nàixer una filla Carmen Zaragozá Garcia que va nàixer el 15 de setembre de 1935, encara viu i té 89 anys.

De professió jornaler, no estava afiliat a cap partit polític ni sindical. Fill d'una família de ferroviaris. Va ingressar com a soldat en la 79 Brigada Mixta de l'exèrcit republicà en juny de 1938, Batalló 316, formant part de l'anomenada "lleva del sac", tenia aleshores 34 anys.




Foto de la seua boda el 10/01/1935

Va participar en el front de Llevant, en la línia XYZ, a 30 quilòmetres de Llíria, anomenada així per ser les últimes tres lletres de l'abecedari. Hi ha dos teories per explicar el seu nom. La primera diu que portava les tres últimes lletres de l’abecedari perquè, tot i que no era l’última, era la línia defensiva definitiva per frenar l’avanç cap a València, el lloc escollit per a presentar la gran batalla, ja que era el lloc ideal per a neutralitzar la superioritat de l’aviació i l’artilleria de l’exèrcit rebel, com així va ser. L’altra teoria diu que les tres lletres fan referència a les tres dimensions (altura, longitud i profunditat), ja que realment no era una única línia defensiva, sinó un cinturó defensiu en profunditat, format per una sèrie de línies de fortificació; algunes d’elles molt reforçades.


La Batalla de Llevant.


Aquesta se la coneix com la batalla oblidada o silenciada. Oblidada per les esquerres, d’esquenes a la història militar en les seues investigacions i silenciada per les dretes per suposar una derrota franquista. L'exèrcit sublevat va tindre moltes pèrdues humanes desplaçant-se cap a l'Ebre a l'endemà de la derrota dels legionaris italians a Viver (24 i 25 de juliol).

Les raons que van portar la Batalla de Llevant a l’oblit van ser, per una banda, de caire polític, doncs el resultat global no va ser massa favorable per als qui van guanyar la guerra, és a dir, per als qui van escriure la història durant molts anys. No el van considerar el seu episodi més gloriós, per dir-ho d’alguna manera. Tampoc va ser reivindicada com a icona de la resistència per cap partit polític lleial a la República, tal com explica Anthony Beevor en el seu llibre La Guerra Civil Española:

Esta acción republicana, puramente defensiva, fue una victoria mucho mayor que la tan cacareada de Guadalajara, aunque fuera menos espectacular. Con 20.000 bajas nacionales por 5.000 republicanas, el eslógan «resistir es vencer» tenía, al fin, algún sentido. Lo lamentable fue que los dirigentes republicanos no aprendieran de esta batalla y siguieran dando prioridad a consideraciones políticas y de propaganda sobre la eficacia militar.

Després de quasi dos anys de guerra, el 18 d'abril de 1938, Franco va encomanar als seus dos cossos de l'exèrcit “llevantins” la missió d'aconseguir la línia de Terol-Sagunt. Per l'interior, la campanya d'Aragó s'hi havia desenvolupat en poques setmanes, culminant a Vinaròs el dia 14 d'abril en arribar les tropes al Mediterrani. No obstant això, l'ofensiva sobre Llevant no tindria el mateix caire: combats de gran duresa sobre la intricada orografia de les serres de Gúdar, Javalambre i Maestrat, aprofitada pels defensors amb una eficaç defensa en profunditat. El 13 de juliol de 1938, en la zona de Sarrió (Terol), va començar l'última campanya de Llevant que conclouria el 25 de juliol en la batalla de l'Ebre, l'objectiu de l'exèrcit del bàndol revoltat era aïllar, batre i destruir a l'Exèrcit Roig de Llevant.

El balanç de l'operació va ser desastrós per a la República, va haver-hi centenars de baixes i enormes pèrdues en armament i material. I el pitjor: un fracàs i un dur colp per a la moral dels combatents i de l'alt comandament.

Vicente va caure ferit en el front de Llevant el 13 d'agost de 1938, quan estava de patrulla. El van traslladar a l'Hospital Militar de Llíria, el que hui és el col·legi Sant Vicent, on va morir el 14 d'agost de 1938, a conseqüència de les ferides sofrides. Tenia aleshores 34 anys, deixant viuda i una filla de tres anys.


Hospital Militar de Llíria, hui col·legi Sant Vicent


A continuació us deixe estes paraules que m'han fet arribar els seus nets Francesc, Artur i Carmen Giner.

Som els nets i la filla d’un llaurador mort en la guerra del 36. Vicent fou un soldat de les lleves del sac, la quinta de 1925, mobilitzada el 30 de maig de 1938. Els agricultors valencians havien d’acabar de plantar l’arròs abans d’incorporar-se al front, perquè la taronja i l’arròs eren les dos principals fonts de divises de la República i la República combatia sola. Homes i dones hi havia; armes i diners, els justets.


Suposem que Vicent deixaria el poble i el camp, i per damunt de tot a la dona —Gràcia, 27 anys—i la filla —Carme, li faltaven 3 mesos per fer 3 anys quan son pare se’n va anar a la guerra— a contrapel. Contra el que li demanava el cor.

Sabem que Gràcia i Vicent tenien unes poques propietats d’horta i de marjal, i que ell havia preferit no continuar el treball de ferroviari, com són pare i un germà, per treballar al camp. No sabem el perquè.

No sabem quasi res de Vicent. Només un detall: està malament-soterrat a Llíria. Suposem que al cementeri civil, sota una corfa de terra seca i dura i amb matolls enlairant-se pel vent per damunt. De segur que hi han més cossos mal enterrats amb aquells soldats, i podria ser que alguns foren d’afusellats de postguerra. Tots tapats per un segle d’oblit.

No sabem gran cosa d’aquells homes. Van guanyar la batalla contra València, van aturar l’enèmic a la Línia XYZ i foren oblidats pels historiadors, els vencedors de la guerra. Ben poc ens importa. Els descendents sabem què hi va passar. Vicent va ser ferit en el contraatac republicà de 12 d’agost de 1938: la batalla del "Rincón de Arnau", entre Manzanera (Terol) i El Toro (Castelló).

Va ser posat a dalt d’un camió i va ser transportat a l’hospital Militar de Llíria. Allí, va morir el 14 d’agost, i havia de ser enterrat en un dels cementeris de Llíria. Hi continua mal soterrat.

La filla de Vicent, Carme Saragossà, té 89 anys en 2024. Recorda com era són pare perquè li ho contaren: alegre, jovial, rialler, ben plantat. Ella no el va conéixer, però se’l sap de memòria. No oblida, se conforma, ens diu, i ens fa recordar a nosaltres, els nets de Vicent i de Gràcia; i nosaltres a les nostres filles i fills.

No pararem de recordar fins que traguem les restes de l’avi Vicent i les posem al costat de Gràcia, la seua dona. Serà el lloc i el temps on tots descansarem. El cementeri del nostre poble, Silla.

Agraïm l’esforç de la gent de Llíria que ens ajuda. Miquel, l’ajuntament, l’associació de víctimes del front del Llevant i l’associació de desapareguts de Llíria. No us oblidem, Vicent i soldats i afusellats. Us traurem del fossar”.

El seu cos es troba al cementeri de Llíria i esperem que algun dia els seus familiars puguen trobar les seues restes, portar-lo al seu poble i soterrar-lo on està la seua dona, Engracia, qui va morir als noranta anys i que mai es va llevar el dol. També per a la seua filla, Carmen, que puga estar tranquil·la de saber que el seu pare i la seua mare estan per fi junts.

Este és el meu xicotet reconeixement a estos herois republicans que van lluitar per la llibertat i que són els grans oblidats d'esta barbàrie com va ser la Guerra d'Espanya.


Agrair als seus nets Carmen, Artur i Francesc Giner la cessió de les fotos, i en especial a la seua filla, Carmen Zaragozá.



BIBLIOGRAFIA:

(Revista l'Exèrcit de Terra Espanyol, número 969, desembre 2021, any LXXXII, “La batalla del Racó d'Arnau”.)

https://liniaxyz.com/home/





dissabte, 7 de desembre del 2024

MIGUEL MARIA VINAIXA HERRERO. La poesia, la seua passió.


 

Miguel Maria Vinaixa Herrero

Miguel Maria Vinaixa Herrero va nàixer a Llíria, el 17 de maig de 1902 i va morir el 30 de març de 1959. Fill de Julian Vinaixa Pla i Juana Bautista Herrero Rue, sent els seus avis paterns, Miguel Vinaixa Gil i Maria Inés Pla Miguel, i els seus avis materns, José Herrero Monraba i Manuela Rue Maria.

Es va casar amb Vicenta Aliaga Alis, el 17 d'abril de 1931, tenia aleshores, 27 anys i la seua dona 22 anys. Del matrimoni, van nàixer tres fills: Miguel Vinaixa Aliaga (va morir l'11/08/1945 a l'edat d'11 anys), Vicenta Vinaixa Aliaga (26/02/1932-08/01/2014) i Carmen Vinaixa Aliaga (01/08/1942).

De professió picapedrer, i afiliat a la CNT, Miguel va sofrir en les seues carns la repressió franquista. Va ser detingut en acabar la Guerra Civil, en concret el 27 d'abril de 1939. Tenia, aleshores, 36 anys, i vivia al carrer Sant Joan de Mata. Condemnat en sentència del 25 d'octubre de 1939, en Consell de Guerra celebrat en l'ajuntament de Llíria (Sumari 13438-V-39, Expedient 302) pel delicte d'adhesió a la rebel·lió (en la fitxa d'empresonament fica rebel·lió marxista). Se li va imposar una pena de 20 anys i 1 dia de reclusió major, commutant-li la pena per la de 14 anys de reclusió menor, sent la resolució de data 12 d'abril de 1943.

Expedient de commutació pena


En el mateix Consell de Guerra foren jutjades les següents persones:

  • JULIAN ALBARRACIN FAUBEL
  • JOSE HERRERO BLASCO
  • PASCUAL ASENSI PELECHA
  • DANIEL ESPEJO ASENSI
  • MIGUEL BOSCH COTANDA
  • FRANCISCO ALCOCER ALAMA
  • AUGUSTO ROCA BORRUT
  • NICOLAS PEÑARROCHA ALBERT
  • MANUEL SILVESTRE MONTESINOS
  • RAFAEL SANCHIS ESTEVE
  • INOCENCIO AYALA FITOS
  • MIGUEL TORRES EXPOSITO
  • SALVADOR FITOS BORIS
  • MIGUEL MAS ORTEGA
  • MIGUEL ENGUIDANOS SANCHEZ
  • MIGUEL LIS MARTINEZ
  • ANTONIO FONS PETROS
  • VICENTE GUNA MOCHOLI
  • MANUEL GALDUF MARTINEZ
  • TERESA RUIZ CUBEL
  • BAUTISTA CINTERO ROYO
  • NICASIO HEREDIA VALERO
  • JOSE PALOMAR ROMERO
  • GONZALO SILVESTRE SILVESTRE
  • ANTONIO SILVESTRE MONTESINOS
  • ROQUE JOLI NAVARRTETE
  • SANDALIO CASTILLO MERENCIANO

La sentència deia textualment: “MIGUEL VINAIXA HERRERO, de 35 años, casado, picapedrero, natural y vecino de Liria, afiliado a la C.N.T., formó parte de un grupo de escopeteros que intervino en registros y detenciones, formó parte de la colectividad de fincas incautadas”.

Cal dir que els Consells de Guerra van ser un simple tràmit per a justificar el càstig i la venjança contra els defensors de la República, sent una part substancial de l'aparell repressor, careixien de tota legitimitat vulnerant totes les garanties processals i els drets fonamentals dels detinguts. Eren arbitraris, les sentències es fonamentaven en rumors i suposicions i es condemnaven fets que quan es van produir eren perfectament legals. La total absència de garanties jurídiques que caracteritzaven als Consells de Guerra quedaven encara més de manifest quan es jutjava, en tot just unes hores, a un conjunt de persones, acusats de delictes diferents. Els Consells de Guerra van continuar jutjant per delictes no estrictament militars fins a l'aparició del Tribunal d'Ordre Públic, el desembre de 1963.


El seu pas per les presons.



Presó del Partit Judicial de Llíria
(hui biblioteca l'Almodí)



La presó Habilitada del Remei en Llíria
(hui Convent Trinitari)

Miguel va passar per vàries presons, en el moment de la seua detenció va estar tancat a la presó del Partit Judicial de Llíria, hui biblioteca l'Almodí, fins al 29 de gener de 1940, quan el traslladen a la presó Habilitada del Remei, en Llíria. El 23 de desembre de 1941, el traslladen a la presó de Sant Miquel dels Reis, València. El 24 de desembre de 1942 a la presó cel·lular de València i el 29 de gener de 1943 torna a la presó de Sant Miquel dels Reis. El 30 de maig de 1943 li concedixen la llibertat condicional sense desterrament. El 10 de març de 1952 obté la llibertat definitiva.

Les condicions en què vivien els presoners eren infrahumanes. L’escassetat d’aigua i menjar provocaven la deshidratació i desnutrició dels presoners, que van cobrar-se moltes vides. Per altra banda, les pèssimes condicions higièniques feien de les presons un niu de malalties. I els pocs recursos sanitaris i les males instal·lacions, que reunien molts presoners en pocs metres quadrats, facilitaven la propagació d'algunes com el tifus, la tuberculosi i la verola.

La redempció de penes pel treball va ser el sistema ideat pel règim franquista per a solucionar el problema de saturació de les presons i alhora disposar de mà d'obra barata que realitzara principalment treballs destinats a la construcció d'infraestructures o a la reparació d'aquelles danyades en la guerra civil espanyola. A través del treball, el pres reduïa fins a una tercera part la seua condemna a la presó i a més obtenia uns xicotets ingressos.​

Tots els reclusos que mantingueren una bona conducta i no hagueren intentat infligir la condemna podien acollir-se a la Redempció de penes pel treball. En cas contrari el reclús havia de complir la condemna íntegra. Per bona conducta s'entenia també la disposició del reu a assumir els principis del règim, per la qual cosa la redempció es concedia majoritàriament als presos menys polititzats, amb penes menors o amb contactes dins del règim. Durant la major part de la vigència del sistema, la redempció va consistir en un dia de pena redimida per cada dos dies treballats, però en els anys immediatament posteriors a la guerra va ser al revés: redempció de dos dies de condemna per cada dia treballat.

El seu expedient d'empresonament està ple de consideracions per part de les autoritats carceràries, consideracions que eren necessàries per a poder extingir la condemna imposada. Com a exemple, trobem uns certificats del capellà de la presó de Sant Miquel dels Reis i del mestre d'aquesta, en la que diuen textualment: “El preso posee la instrucción religiosa y cultural requerida, así como declaración jurada de no haber pertenecido a la Masoneria” Per a reduir condemna, va estar treballant en el destacament penal del pantà de Benaixever igual que en la presó Habilitada del Remei, fent les baranes del parc de Sant Vicent de Llíria.

Miguel tenia cultura, havia estudiat i s'havia format, la qual cosa el va ajudar molt a sobreviure dins de la presó. Encara que no era músic professional, li agradava molt cantar, escriure música i poesies, la qual cosa va fer que formara part de la banda de la presó de Sant Miquel dels Reis, com així consta en un informe de la Junta de la presó sol·licitant al director de la banda siga admés com a membre d'aquesta. Posteriorment, el 19 de març 1943, ingressa en la rondalla de la presó. Esta situació va continuar fins al moment de la seua llibertat, la qual cosa li va alleugerar la vida dins de la presó.

Fotos de la banda i el cor de la presó de Sant Miquel dels Reis
(Publicades al diari Levante el 28/02/2005 i procedents de l'Arxiu Biblioteca Valenciana
)

He rebut per part de la família moltes cartes i poesies escrites per ell des de les presons, estes cartes estan escrites sobre partitures de música. També he trobat documents on Miguel, resolia problemes matemàtics, la qual cosa em fa pensar que també va assistir a classes dins de la presó.

Poesia escrita en Sant Miquel dels Reis
 esperant la llibertat condicional



Poesia de data 16/05/1943 en Sant Miquel dels Reis








Exercici de matemàtiques

La seua vida després d'eixir de presó.


En eixir de la presó, Miguel va tornar a treballar com a picapedrer. No se li va aplicar la Llei de Responsabilitat Polítiques. En l'any 1945 va fundar la “Rondalla el Barral”, el que hui és la Rondalla el Micalet. Era ell qui escrivia les lletres de les cançons i cantava. Més que una rondalla era com una comparsa, ja que també tenien un cor, el més paregut al que coneixem hui com una estudiantina.


Dos fotos de la rondalla El Barral

Les desgràcies van acarnissar-se amb ell, com he dit abans, el seu primer fill va morir als 11 anys, només dos anys després d'eixir de la presó. Va sofrir un accident en la pedrera on treballava, un accident greu que quasi li costa la vida. Tot el que havia sofrit en les presons junt amb la mort del seu fill només eixir de la carcel i l'accident sofrit en el treball, li van passar factura a la seua salut mental que li va condicionar la resta de la seua vida.

Este és el xicotet reconeixement que li faig a Miguel Vinaixa Herrero, qui va patir presó i humiliacions pel sol fet de tindre una ideologia diferent o per raó de parentesc. Una història que no és coneguda i que ha estat silenciada molt de temps. Homes que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura van ser jutjats i empresonats. Alguns es van enfrontar a un escamot d’execució. D’estos homes també n’hi ha hagut en el nostre entorn, i són dignes de ser recordats.

Agrair a la seua filla Carmen Vinaixa Aliaga, la cessió de les fotos i tota la informació per poder fer este article.


FONTS:

Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.

Arxiu General Militar de Guadalajara

Registre Civil de Llíria.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Us deixe la poesia que Miguel Vinaixa Herrero li va dedicar a la Comparsa de la Rondalla del Barral.




diumenge, 24 de novembre del 2024

JUAN FRANCISCO APARICI MERINO. Un home bo i profundament republicà.

 


Juan Francisco Aparici Merino


Dedicat a Amparo Aparici Llopis, que no el va quasi conèixer.


En este article vaig a parlar d'una persona que va ser molt especial per a la meua dona, Amparo: el seu avi, Juan Francisco Aparici Merino. Un home bo i profundament republicà. Autodidacte en la seua formació i amb una cultura fora del comú en aquella època.

Juan Francisco va nàixer a Llíria el 18 de juny de 1896, i va morir el 3 de setembre de 1964 als 68 anys. Fill de Francisco Aparici Porcar i Eulalia Merino Sancho, sent els seus avis paterns Pedro Aparici Niñerola i Manuela Porcar Sornosa, i els seus avis materns, Antonio Merino Pascual i Manuela Sancho Guna. Es va casar amb Isabel Castillo Enguidanos i, del matrimoni, van nàixer dos fills: Isabel Aparici Castillo (9/07/1931-12/04/2008) i Francisco Aparici Castillo (28/12/1928-17/04/1997). Va tindre tres nets: Faustino Feltrer Aparici, Francisco Aparici Llopis i Amparo Aparici Llopis.


Juan Francisco de jove.

De professió estanquer, l'estanc estava a la Plaça Major 49, el que hui és el número 24. Afiliat al PSOE, com així apareix als arxius de la Fundació Pablo Iglesias, i amb profundes arrels republicanes, Francisco va sofrir en les seues carns la repressió franquista. Va ser detingut en acabar la Guerra Civil. Tenia, aleshores, 43 anys i vivia a la Plaça Major, número 49, on tenia l'estanc. Condemnat en sentència del 14 de juliol de 1939, en consell de guerra celebrat en l'ajuntament de Llíria (Sumari 7284, Caixa 18444, Ordre 7, any 1939). Pel delicte d'auxili a la rebel·lió se li va imposar una pena de 12 anys i 1 dia de reclusió menor, commutant-li la pena per la de 6 anys i un dia de presó major (ES 19030, AGMG/6.1.1. Caixa 300345, expedient 16688).

Expedient commutació pena

La sentència deia textualment:



Va estar tancat a Portaceli, prop d'un any, fins al 6 de juliol de 1940, quan el traslladen a la presó del monestir del Puig. El 6 de maig de 1941 li concedixen la presó atenuada, la qual cosa significava que havia de presentar-se immediatament davant el Jutge Militar que l'havia decretada, i davant el comandant de lloc de la Guàrdia Civil de la localitat on anara a residir. Se li advertia que no havia d'abandonar el seu domicili “sinó per a les necessitats del treball, professió o ofici al fet que es dedique, per al compliment dels seus deures religiosos i ordes de les Autoritats”.


El seu pas per la presó de Potaceli va ser molt dolent. Sabem el que eren les presons i els camps de concentració franquistes.
Les condicions en què vivien els presoners eren infrahumanes. L’escassetat d’aigua i menjar provocaven la deshidratació i desnutrició dels presoners, que van cobrar-se moltes vides. Per altra banda, les pèssimes condicions higièniques feien de les presons un niu de malalties. I els pocs recursos sanitaris i les males instal·lacions, que reunien molts presoners en pocs metres quadrats, facilitaven la propagació d'algunes com el tifus, la tuberculosi i la verola.

La seua dona i familiars venien en carro des de Llíria per si podien veure'l i portar-li menjar, ja que la desnutrició era molt gran. Moltes vegades no ho podien aconseguir, la qual cosa augmentava més el sofriment de la seua família al no saber absolutament res d'ell ni del seu estat.

Juan Francisco, el qui està dret començant per l'esquerra, i alguns familiars.


Però la repressió sobre Juan Francisco no acabà amb el seu pas per les presons, sinó que se li va aplicar la famosa Llei de Responsabilitats Polítiques. La jurisdicció especial de responsabilitats polítiques té el seu origen en la Llei de 9 de febrer de 1939 de responsabilitats polítiques (publicada en el BOE número 44, de 13 de febrer).

En el seu primer article la llei declara “la responsabilitat política de les persones, tant jurídiques com físiques, que, des del primer d'octubre de mil nou-cents trenta-quatre i abans del díhuit de juliol de mil nou-cents trenta-sis, van contribuir a crear o a agreujar la subversió de tot ordre que es va fer víctima a Espanya i d'aquelles altres que, a partir de la segona d'estes dates, s'hagen oposat o s'oposen al Moviment Nacional amb actes concrets o amb passivitat greu".

Entre els tres tipus de sancions que preveia la Llei, com eren les restriccions en l'activitat, limitacions en la llibertat de residència o econòmiques, a Juan Francisco li van aplicar les econòmiques imposant-li una multa i pèrdua de tots els béns.

Com a conseqüència d'aquesta sanció li van llevar el seu mitjà de subsistència i de la seua família: l'estanc. Però, així i tot, la repressió franquista no va poder amb ell, i Juan Francisco, com home bo, culte i lluitador, va muntar una papereria, que va ubicar a la Plaça Nou d'Octubre, coneguda com a Ca Aparici. D'ella van viure ells i els seus fills. Després va continuar el negoci seu fill Francisco i, finalment, la seua neta Amparo.


La papereria "Ca Aparici"

La gent el recorda com un home bo, culte, honrat i profundament republicà. I sobretot el seu vessant humà. Moltes xiquetes i xiquets de Llíria aprengueren a llegir i a escriure gràcies a ell, com deia José Peñarrocha Bori, secretari local i comarcal de la CNT durant la república:

(...) sin minimizar ni quitarles ningún valor a todos los demás enseñantes, a pesar de que también era autodidacta, se le podía considerar como un profesional de la enseñanza. Los chicos que salían de su escuela no poseían los conocimientos de un bachiller de hoy, pero sí los propios para desempeñar cualquier cargo en la administración pública de entonces. Si algún joven se distinguía por su cultura, lo normal es que alguien le preguntara: “que a quina escola vas?” y al responder “a la de Paco el de l'estanc”, el interlocutor decía: “home, aixina si que pots saber”. (Revista Lauro: Quaderns d'història i societat, pàgina 169, any 1988).

Este es el xicotet reconeixement que li faig a Juan Francisco, qui va patir presó i humiliacions pel sol fet de tindre una ideologia diferent. Una història que no és coneguda i que ha estat silenciada molt de temps. Homes que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura van ser jutjats i empresonats. Alguns es van enfrontar a un escamot d’execució. D’estos homes també n’hi ha hagut en el nostre entorn, i són dignes de ser recordats.


Amparo Aparici Llopis al braç de la seua iaia, al costat el seu avi Juan Francisco

Cal recordar també que unes víctimes van ser reconegudes i van rebre honors de coneixement públic; i altres no. Hi ha una clara diferència entre "los caìdos por Dios y la Patria”, ja que les seues famílies van tindre beneficis, privilegis, càrrecs polítics, estancs o administracions de loteria. Mentre que les altres víctimes van ser injustament i deliberadament silenciades i oblidades. Amagades entre les històries oficials com una massa sense rostre. Víctimes silenciades que van cometre el delicte de defensar la llibertat, la democràcia i la justícia social des de formacions polítiques democràtiques, sindicats o organitzacions de lliure pensament. Víctimes, en definitiva, que van patir la violència i la desraó.



Agrair a Amparo Aparici Llopis y Carmen Sancho Gómez la cessió de les fotos.


FONTS: 

Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.

Arxiu de la Fundació Pablo Iglesias

Arxiu General Militar de Guadalajara


(Miquel Fernández i Zaragozá)

dilluns, 18 de novembre del 2024

INTERVENCIÓ A PORTACELI EN LA III MARXA A PEU AL CAMP DE CONCENTRACIÓ

 

Us deixe la meua intervenció a Portaceli. En ella parle de l'avi de la meua dona, Francisco Aparici Merino, que va estar tancat a Portaceli. Un home bo, profundament republicà, autodidacte en la seua formació i amb una cultura fora del comú en aquella època.
Agrair a Trini Falomir la cessió de les imatges.



FOTOS DE LES PRESONS FRANQUISTES A LLÍRIA.

 FOTOS DE LES PRESONS FRANQUISTES A LLÍRIA.

Sabem que a Llíria va haver-hi quatre presons: la presó Habilitada del Remei (el que hui és un Convent Trinitari), la presó del Partit Judicial (avui biblioteca l'Almodí), la presó de dones situada al Carrer Major 49 (avui una casa d'ús particular) i la part de dalt de l'Ajuntament.
Us deixe fotos de cadascuna d'elles per a la seua millor identificació.


.
1.- La presó Habilitada del Remei (hui Convent Trinitari), situada al carrer Santa Teresa de Jornet, 1.






2.- La presó del Partit Judicial (hui biblioteca L'Almodí), situada al carrer Puríssima 50.




3.- La presó de dones (hui una casa particular), situada al carrer Major 49.





4.- Dipòsit Municipal de presoners (part de dalt de l'Ajuntament), situat a la Plaça Major 1.





dijous, 26 de setembre del 2024

BENJAMIN SABATER GARCIA I JOSE MARIA SABATER PASCUAL. Pare i fill que van sofrir la repressió.

 



(Benjamin Sabater Garcia. Foto cedida per Pedro Ferrandis)


BENJAMIN SABATER GARCIA, va nàixer a Llíria (València) el 24 de febrer de 1882. I va morir, el 28 de gener de 1959, a Llíria. Tenia 76 anys. Fill d'Eugenio Sabater i Pascuala Garcia, es va casar amb María Concepción Pascual Blat (1884-1961). Del matrimoni van nàixer quatre fills: Benjamin (1909-1975), Carmen (1913-1994), José María (1916-1946) i Concepción (1922-1995). De professió agricultor, en el moment de la seua detenció treballava d'agent comercial.


    Benjamin, formava part d'una família econòmicament estable i es dedicava a l'agricultura. Afiliat a Esquerra Republicana, va formar part de la Comissió d'Agricultura de l'Ajuntament arran del colp d'estat del 18 de juliol de 1936. Les Comissions Gestores eren les encarregades de la gestió administrativa de l'Ajuntament. La designació dels membres de les Comissions Gestores es feia pels governadors civils, prèvia proposta dels partits polítics i organitzacions sindicals que pertanyien les persones designades. A Llíria va haver-hi Comissions Gestores d'Agricultura, Hisenda, Transports, Obres Públiques, Abastos-Estadística, Guerra, Cultura i de Justícia. Les primeres que apareixen són del 25 de setembre de 1936. Us adjunte l'informe emés, a data 3/03/1943, per l'alcalde per a la Causa General, on apareix Benjamin com a membre de la Comissió d'Agricultura.




(Font: Portal PARES, Causa General, Ram separat Llíria)


    En acabar la Guerra Civil, Benjamin va ser detingut, sent condemnat en Consell de Guerra, Tribunal Militar Territorial 1 (Sumari 3064, Caixa 19238, Orde 3), en sentència de data 20 de maig de 1939, a 30 anys de reclusió. Tenia, aleshores 58 anys i vivia al carrer 14 d'abril, 52 (hui Juan Izquierdo,52). El delicte que se li va imposar va ser adhesió a la rebel·lió. En el mateix Consell de Guerra celebrat a Llíria, en el que hui és l'Ajuntament, també van ser jutjades les següents persones:

        • Manuel Alegre Cotanda

        • Purificación Cubells Silvestre

        • Magdalena Ibáñez Martínez

        • Domingo Rodrigo Martínez

        • José María Sabater Pascual (Fill de Benjamin)

    De la presó del Partit de Llíria (hui biblioteca l'Almodí)¹, va ser traslladat a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis, ingressant el 28 de juliol de 1939. Se li va commutar la pena (ES 19036.AGMG/6.11, Caixa 300318, Expedient 13243). Concedint-li, la llibertat condicional, el 18 de març de 1942 (BOE 77, orde de data 12/03/1942, pàgina 1954, columna 1).

(José Maria Sabater Pascual. Foto cedida per Pedro Ferrandis)


JOSÉ MARÍA SABATER PASCUAL va nàixer a Llíria el 17 de febrer de 1916, al carrer Juan Izquierdo, 52. Va morir molt jove, el 4 de juny de 1946, tenia 30 anys. Estava fadrí. De professió escrivent.

    José María, afiliat a Esquerra Republicana, com el seu pare, va ser l'únic dels quatre germans que va estar implicat en política. Aficionat a la lectura, va ser un autodidacte en la seua formació, sabia llegir i escriure. Molts veïns li demanaven consell, sabedors de la seua cultura. Delicat de salut, va ser soci de la Penya Pedal de Llíria, ja que tots els seus amics ho eren.

    Com el seu pare, també va sofrir la repressió franquista. En acabar la Guerra Civil, José María va ser detingut. Sent condemnat en Consell de Guerra, Tribunal Militar Territorial 1 (Sumari 3064, Caixa 19238, Orde 3), en sentència de data 20 de maig de 1939, a 12 anys i un dia de reclusió. Tenia, aleshores, 24 anys i vivia al carrer 14 d'abril ,52 (hui Juan Izquierdo,52). El delicte que se li va imposar va ser auxili a la rebel·lió. Va ser jutjat en el mateix Consell de Guerra que el seu pare Benjamin.

    De la presó del Partit de Llíria (hui biblioteca Almodí)¹ va ser traslladat a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis ingressant el 28 de juliol de 1939. Se li va commutar la pena (ES 19030.AGMG/6.11, Caixa 300318, Expedient 13248). Concedint-li la presó atenuada el 5 de desembre de 1941, José María va eixir quatre mesos abans de la presó que el seu pare Benjamin.


EL SEU PAS PER LA PRESÓ DE SANT MIQUEL DELS REIS

Tant Benjamin com José María, van estar quasi tres anys tancats a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis. Us deixe esta fotografia feta, dins de la presó, amb altres presoners. El de baix és Benjamin i el de dalt José María.


(Presó de Sant Miquel dels Reis:Foto cedida per Pedro Ferrandiz)


    Estes eren plaquetes que ficaven els seus familiars en les cistelles quan anaven a portar-los menjar i altres menesters, com veieu figura un dibuix de la Penya Pedal de Llíria, de la que José María era soci. També s'aprecia el número de presoner.


(Foto cedida per Pedro Ferrandis


    Tots sabem com era la vida en les presons franquistes. Les condicions en què vivien els presoners eren infrahumanes. L’escassetat d’aigua i menjar provocaven la deshidratació i desnutrició dels presoners, que van cobrar-se moltes vides. Per altra banda, les pèssimes condicions higièniques feien de les presons un niu de malalties. I els pocs recursos sanitaris i les males instal·lacions, que reunien molts presoners en pocs metres quadrats, facilitaven la seua propagació. Les malalties més comunes en les presons van ser el tifus, la tuberculosi i la verola. A més, a través d’escassos testimonis escrits, sabem que va haver-hi proliferació de malalties com l’àntrax i la sarna entre els reclosos.

    Malgrat tot, els presoners se les enginyaven per poder subsistir, així com també els familiars. En este apartat vaig a fer menció a una persona, una xiqueta de 8 anys, la qual va col·laborar en mantindre el contacte entre ells i els familiars que estaven fora. Esta xiqueta es diu Manuela Gesta Valiente (Madrid-1931).

    En l'entrevista que vaig mantindre amb ella, a sa casa, em va dir que quan anava a la presó, sobre tots els festius més importants com Nadal, la deixaven entrar, com era una xiqueta, tant a la presó del Partit de Llíria com a la de Sant Miquel dels Reis. Doncs bé, ella em deia que en el “dobladillo” de la falda, els familiars de Benjamin i José María li ficaven notetes, cigarrets i altres 'cosetes' per a ells. Ella, al ser menuda, podia entrar a la presó tranquil·lament i esta era la fòrmula per la qual tenien contacte amb els seus familiars.


(D'esquerra a dreta: José María, Manuela i Concepción (germana de José María). Foto cedida per Pedro Ferrandis. Any 1945)


    Manuela mai va perdre el contacte en ells. Fins i tot encara s'emociona quan parla de José María, ja que la va tractar com si fora la seua filla. Recorda d'ell com un xic molt atractiu, culte i sempre ben vestit. I que, per culpa de la seua malaltia, sempre anava amb un mocador al coll.


LES CARTES DES DE LA PRESÓ

    Us deixe estos documents molt interessants de les cartes que van enviar des de la presó als seus familiars. En esta primera podem veure que va ser censurada, i van haver de ficar dalt la frase “Arriba España Viva Franco” per a poder enviar-la.

(Carta cedida per Pedro Ferrandis)

(Carta cedida per Pedro Ferrandis. Data 4/01/1941)


    Esta carta la va enviar Benjamin als seus familiars l'endemà d'entrar a la Presó de Sant Miquel dels Reis. En concret, el 29 de juliol de 1939.

(Carta cedida per Pedro Ferrandis)


El text diu el següent:

Queridísima esposa e hijos y demás familiares:

Mi mayor deseo es que sigáis gozando de la más perfecta salud. La mía y la de Pepe siguen bien. Hoy ha venido mi hermano Miguel y hemos hablado, ya que ha tenido la suerte de que nos tocaba hoy la comunicación por número de orden de apellidos. Por lo cual todos los sábados podéis venir, y lo mismo que nosotros podemos escribir el mismo día una tarjeta solo a los familiares más próximos. Cuando vengáis, pedir siempre la confirmación para los dos. Además, pueden invitarnos a todos.

Recibir un abrazo de quienes no os olvidan.”


(Benjamin Sabater Garcia i José María Sabater Pascual).

Foto cedida per Pedro Ferrandis



    Després d'eixir de la presó, i encara que no els van incautar dels béns, sí que van sofrir la repressió, ja que el seu fill xicotet José María, no va poder trobar treball. Li'l negaven per ser “rojo” i haver estat tancat a la presó. Com anècdota indicar que tots els 14 d'abril es reunien la família per fer un dinar. També que al celler que tenia la família es reunien, amb alguns amics, per escoltar “La Pirenaica” de manera clandestina.

    Este és el nostre xicotet homenatge a Benjamin Sabater Garcia i José María Sabater Pascual, pare i fill que van patir presó i humiliacions pel sol fet de tindre una ideologia diferent o per raó de parentesc. Una història que no és coneguda i que ha estat silenciada molt de temps. Hòmens que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura van ser jutjats i empresonats. Alguns es van enfrontar a un escamot d’execució. D’estos hòmens també n’hi ha hagut en el nostre entorn, en el nostre poble, i són dignes de ser recordats.


------------------------------------


(1) ACLARIMENT: En les fitxes d'empresonament dels dos no queda clar que estigueren tancats a la Presó del Partit de Llíria (hui biblioteca l'Almodí). Quan li ho vaig comentar a Manuela ella em va reafirmar que sí. Per això ho faig constar en l'article.

Agrair a Pedro Ferrandis la cessió de les fotos i les cartes. I a Manuela Gesta Valiente per facilitar-me la informació per fer este article.

Fonts:

Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.

Registre Civil Llíria.


(Miquel Fernández i Zaragozá)