FOTOS DE LES PRESONS FRANQUISTES A LLÍRIA.
 |
(Benjamin Sabater Garcia. Foto cedida per Pedro Ferrandis)
Benjamin,
formava part d'una família econòmicament estable i es dedicava a
l'agricultura. Afiliat a Esquerra Republicana, va formar part de la
Comissió d'Agricultura de l'Ajuntament arran del colp d'estat del 18
de juliol de 1936. Les Comissions Gestores eren les encarregades de
la gestió administrativa de l'Ajuntament. La designació dels
membres de les Comissions Gestores es feia pels governadors civils,
prèvia proposta dels partits polítics i organitzacions sindicals
que pertanyien les persones designades. A Llíria va haver-hi
Comissions Gestores d'Agricultura, Hisenda, Transports, Obres
Públiques, Abastos-Estadística, Guerra, Cultura i de Justícia. Les
primeres que apareixen són del 25 de setembre de 1936. Us adjunte
l'informe emés, a data 3/03/1943, per l'alcalde per a la Causa
General, on apareix Benjamin com a membre de la Comissió
d'Agricultura.
 |
(Font: Portal PARES, Causa General, Ram separat Llíria) |
En acabar la Guerra Civil, Benjamin va ser detingut, sent condemnat en Consell de Guerra, Tribunal Militar Territorial 1 (Sumari 3064, Caixa 19238, Orde 3), en sentència de data 20 de maig de 1939, a 30 anys de reclusió. Tenia, aleshores 58 anys i vivia al carrer 14 d'abril, 52 (hui Juan Izquierdo,52). El delicte que se li va imposar va ser adhesió a la rebel·lió. En el mateix Consell de Guerra celebrat a Llíria, en el que hui és l'Ajuntament, també van ser jutjades les següents persones:
Manuel Alegre Cotanda
Purificación Cubells Silvestre
Magdalena Ibáñez Martínez
Domingo Rodrigo Martínez
De la presó del Partit de Llíria (hui biblioteca l'Almodí)¹, va ser traslladat a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis, ingressant el 28 de juliol de 1939. Se li va commutar la pena (ES 19036.AGMG/6.11, Caixa 300318, Expedient 13243). Concedint-li, la llibertat condicional, el 18 de març de 1942 (BOE 77, orde de data 12/03/1942, pàgina 1954, columna 1).
 |
(José Maria Sabater Pascual. Foto cedida per Pedro Ferrandis)
JOSÉ MARÍA SABATER PASCUAL va nàixer a Llíria el 17 de febrer de 1916, al carrer Juan Izquierdo, 52. Va morir molt jove, el 4 de juny de 1946, tenia 30 anys. Estava fadrí. De professió escrivent.
José María, afiliat a Esquerra Republicana, com el seu pare, va ser l'únic dels quatre germans que va estar implicat en política. Aficionat a la lectura, va ser un autodidacte en la seua formació, sabia llegir i escriure. Molts veïns li demanaven consell, sabedors de la seua cultura. Delicat de salut, va ser soci de la Penya Pedal de Llíria, ja que tots els seus amics ho eren.
Com el seu pare, també va sofrir la repressió franquista. En acabar la Guerra Civil, José María va ser detingut. Sent condemnat en Consell de Guerra, Tribunal Militar Territorial 1 (Sumari 3064, Caixa 19238, Orde 3), en sentència de data 20 de maig de 1939, a 12 anys i un dia de reclusió. Tenia, aleshores, 24 anys i vivia al carrer 14 d'abril ,52 (hui Juan Izquierdo,52). El delicte que se li va imposar va ser auxili a la rebel·lió. Va ser jutjat en el mateix Consell de Guerra que el seu pare Benjamin.
De la presó del Partit de Llíria (hui biblioteca Almodí)¹ va ser traslladat a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis ingressant el 28 de juliol de 1939. Se li va commutar la pena (ES 19030.AGMG/6.11, Caixa 300318, Expedient 13248). Concedint-li la presó atenuada el 5 de desembre de 1941, José María va eixir quatre mesos abans de la presó que el seu pare Benjamin.
EL SEU PAS PER LA PRESÓ DE SANT MIQUEL DELS REIS
Tant Benjamin com José María, van estar quasi tres anys tancats a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis. Us deixe esta fotografia feta, dins de la presó, amb altres presoners. El de baix és Benjamin i el de dalt José María.
 |
(Presó de Sant Miquel dels Reis:Foto cedida per Pedro Ferrandiz)
Estes eren plaquetes que ficaven els seus familiars en les cistelles quan anaven a portar-los menjar i altres menesters, com veieu figura un dibuix de la Penya Pedal de Llíria, de la que José María era soci. També s'aprecia el número de presoner.
 |
(Foto cedida per Pedro Ferrandis
Tots sabem com era la vida en les presons franquistes. Les condicions en què vivien els presoners eren infrahumanes. L’escassetat d’aigua i menjar provocaven la deshidratació i desnutrició dels presoners, que van cobrar-se moltes vides. Per altra banda, les pèssimes condicions higièniques feien de les presons un niu de malalties. I els pocs recursos sanitaris i les males instal·lacions, que reunien molts presoners en pocs metres quadrats, facilitaven la seua propagació. Les malalties més comunes en les presons van ser el tifus, la tuberculosi i la verola. A més, a través d’escassos testimonis escrits, sabem que va haver-hi proliferació de malalties com l’àntrax i la sarna entre els reclosos.
Malgrat tot, els presoners se les enginyaven per poder subsistir, així com també els familiars. En este apartat vaig a fer menció a una persona, una xiqueta de 8 anys, la qual va col·laborar en mantindre el contacte entre ells i els familiars que estaven fora. Esta xiqueta es diu Manuela Gesta Valiente (Madrid-1931).
En l'entrevista que vaig mantindre amb ella, a sa casa, em va dir que quan anava a la presó, sobre tots els festius més importants com Nadal, la deixaven entrar, com era una xiqueta, tant a la presó del Partit de Llíria com a la de Sant Miquel dels Reis. Doncs bé, ella em deia que en el “dobladillo” de la falda, els familiars de Benjamin i José María li ficaven notetes, cigarrets i altres 'cosetes' per a ells. Ella, al ser menuda, podia entrar a la presó tranquil·lament i esta era la fòrmula per la qual tenien contacte amb els seus familiars.
 |
(D'esquerra a dreta: José María, Manuela i Concepción (germana de José María). Foto cedida per Pedro Ferrandis. Any 1945)
Manuela mai va perdre el contacte en ells. Fins i tot encara s'emociona quan parla de José María, ja que la va tractar com si fora la seua filla. Recorda d'ell com un xic molt atractiu, culte i sempre ben vestit. I que, per culpa de la seua malaltia, sempre anava amb un mocador al coll.
LES CARTES DES DE LA PRESÓ
Us deixe estos documents molt interessants de les cartes que van enviar des de la presó als seus familiars. En esta primera podem veure que va ser censurada, i van haver de ficar dalt la frase “Arriba España Viva Franco” per a poder enviar-la.
 |
(Carta cedida per Pedro Ferrandis)
 |
(Carta cedida per Pedro Ferrandis. Data 4/01/1941)
Esta carta la va enviar Benjamin als seus familiars l'endemà d'entrar a la Presó de Sant Miquel dels Reis. En concret, el 29 de juliol de 1939.
 |
(Carta cedida per Pedro Ferrandis)
El text diu el següent:
“Queridísima esposa e hijos y demás familiares:
Mi mayor deseo es que sigáis gozando de la más perfecta salud. La mía y la de Pepe siguen bien. Hoy ha venido mi hermano Miguel y hemos hablado, ya que ha tenido la suerte de que nos tocaba hoy la comunicación por número de orden de apellidos. Por lo cual todos los sábados podéis venir, y lo mismo que nosotros podemos escribir el mismo día una tarjeta solo a los familiares más próximos. Cuando vengáis, pedir siempre la confirmación para los dos. Además, pueden invitarnos a todos.
Recibir un abrazo de quienes no os olvidan.”
 |
(Benjamin Sabater Garcia i José María Sabater Pascual).
|
Foto cedida per Pedro Ferrandis |
Després d'eixir de la presó, i encara que no els van incautar dels béns, sí que van sofrir la repressió, ja que el seu fill xicotet José María, no va poder trobar treball. Li'l negaven per ser “rojo” i haver estat tancat a la presó. Com anècdota indicar que tots els 14 d'abril es reunien la família per fer un dinar. També que al celler que tenia la família es reunien, amb alguns amics, per escoltar “La Pirenaica” de manera clandestina.
Este és el nostre xicotet homenatge a Benjamin Sabater Garcia i José María Sabater Pascual, pare i fill que van patir presó i humiliacions pel sol fet de tindre una ideologia diferent o per raó de parentesc. Una història que no és coneguda i que ha estat silenciada molt de temps. Hòmens que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura van ser jutjats i empresonats. Alguns es van enfrontar a un escamot d’execució. D’estos hòmens també n’hi ha hagut en el nostre entorn, en el nostre poble, i són dignes de ser recordats.
------------------------------------
(1) ACLARIMENT: En les fitxes d'empresonament dels dos no queda clar que estigueren tancats a la Presó del Partit de Llíria (hui biblioteca l'Almodí). Quan li ho vaig comentar a Manuela ella em va reafirmar que sí. Per això ho faig constar en l'article.
Agrair a Pedro Ferrandis la cessió de les fotos i les cartes. I a Manuela Gesta Valiente per facilitar-me la informació per fer este article.
Fonts:
Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.
Registre Civil Llíria.
(Miquel Fernández i Zaragozá)
 |
| Vicente Ortiz García |
 |
MARIA SALVADORA PILAR FABRA IGUAL
(LA LLUNA).
Empresonada a la presó de dones de Llíria (València).
Maria Salvadora Pilar Fabra Igual, coneguda com La Lluna, va nàixer a Llíria (València) el 19 de gener de 1895 al carrer Monecilla núm. 6 (hui carrer Lope de Vega). Va morir el 18 de març de 1975, a Llíria, quan tenia 80 anys. Filla de Carmelo Fabra Moreno i Francisca Igual, es va casar el 5 de maig de 1920 amb Ricardo Ibáñez Rodilla (7 de desembre de 1895, 15 de juliol de 1967, tenia 71 anys). De professió, mestressa de casa.
Del matrimoni van nàixer set fills, Pilar (30 de març de 1922 - 6 de novembre de 2002), Enrique (29 de febrer 1920 - 28 de febrer de 1995), Josefina (29 de desembre de 1923 - 16 de març de 2007), Luisa (4 de juny de 1925 - 3 de juny de 2013), Francisco (16 de maig de 1932 - 7 d'agost de 2003), Salvador (17 de desembre de 1935) i Vicente (5 de maig de 1938 - 7 de gener 2023).
 |
| (Ricardo Ibáñez Rodilla, home). |
Maria Salvadora Pilar, com moltes dones llirianes, també va sofrir la repressió franquista. Sentenciada pel Tribunal Militar Territorial 1, en consell de guerra (Sumari 10148, Caixa 20405, Orde 1, any 1939) a 30 anys de presó major, en sentència de data 30 d'agost de 1939. Tenia, aleshores, 44 anys. El delicte que li van imposar va ser adhesió a la rebel·lió.
En el mateix juí sumaríssim també foren jutjades les següents dones:
Maria Arnau Peñarrocha
Concepcion Quiles Ramirez
Amparo Serra Benavent
Concepción Veses Ferrando
Va estar a la presó de dones del carrer Major número 49 de Llíria fins a l'11 de desembre de 1939, quan la traslladen a la presó provincial de dones de València. En el moment de la seua detenció vivia al carrer Quevedo núm. 10.
La pena li va ser commutada (Expedient 107329, Caixa 300995, ES.19030.AGMG/6.1.1), concedint-li la llibertat condicional el 25 de gener 1944 (Lligall 40 Número 92). El que vol dir que Maria Salvadora Pilar va estar prop de cinc anys tancada a la presó.
El motiu pel qual la van detindre i empresonar va ser que en els carnestoltes celebrats a Llíria, abans de la Guerra Civil (en concret en el soterrar de la sardina), es va disfressar de retor. A més, Pilar tenia molta relació amb dones d'esquerres a Llíria.
Quan la van detindre i empresonar el seu fill més menut, Vicent, tenia aleshores un any i mesos. Encara era lactant i va haver d'anar amb ella, primer a la presó de Llíria i després a la presó de València. El xiquet va passar els primers quatre anys de la seua vida en presó al costat de sa mare. Obligaren a Maria Salvadora Pilar a què el seu fill fora batejat (no podia estar un xiquet sense batejar), sent els padrins el director de la presó i la seua dona. Estos es van encapritxar del xiquet i se'l volien dur per a educar-lo. Maria Salvadora Pilar els va contestar que “això mai; amplieu-me la pena, però el meu fill es queda amb mi”. Maria Salvadora tenia un caràcter molt fort i va ser amenaçada fins a tres vegades de condemnar-la a pena de mort.
Se li va aplicar la Llei de Responsabilitats Polítiques. Un dia, la Guàrdia Civil es va presentar a sa casa i es van incautar el burro, el forment i els pocs béns que tenien, deixant a la família sense res. Imagineu la situació d'aquest home: la dona i un fill a la presó, i sis fills sense res per a poder viure. A més en la sentència del consell de guerra li van imposar una pena d'interdicció civil la qual cosa volia dir que li van restringir la personalitat jurídica i consegüent privació de drets civils. Una altra manera de repressió.
També la seua família va sofrir la repressió. Els seus fills no podien treballar perquè eren fills de “rojos”. Enrique, el fill major, va perdre una cama en el front, i formava part de la “quinta del biberón”, la qual cosa li limitava encara més poder trobar faena. Un dia les filles, Pilar i Fina, estaven fent punt de ganxo al carrer, passà la Guàrdia Civil i quan va veure que ho feien amb fil roig les volia tancar. Una manera més de què la repressió no només la van sofrir les persones empresonades o afusellades, sinó també les seues famílies.
Este és el nostre xicotet homenatge a ella i a totes les dones que, com Maria Salvadora PIlar, van patir vexacions i humiliacions pel sol fet de tindre una ideologia diferent o per raó de parentesc. Una història de dones que, en general, no és coneguda o, almenys, ho és molt menys que la dels homes. Em referisc a les dones que en l’anomenada Guerra Civil i en la Dictadura, van ser jutjades, o no, i empresonades. Dones que es van enfrontar a un escamot d’execució, que van ser castigades a ingerir oli de ricí o pelades al zero; dones que van ser socialment excloses, sofrint burla i escarni, fam, violacions i terror. D’estes dones també n’hi ha hagut en el nostre entorn, en el nostre poble, i són dignes de ser recordades.
Agrair a Elvira, Ibáñez Ortiz, Lorena N.C. i Maria Isabel Martínez Garcia, la cessió de les fotos i per facilitar-me la informació per fer este article.
Fonts:
Registre-Índex de la Població Reclusa (1938-1955). Arxiu General de l'Administració.
Registre Civil Llíria.