 |
| Rafael Casanova Sanz |
Rafael Casanova Sanz va nàixer a Ontinyent, el 19 de febrer de 1905. Fill de Ramón Casanova Pla i de Josefa Sanz Penades. Es va casar amb Maria Llopis Llopis el 28 de setembre de 1929, en l'església parroquial de Sant Carles d'Ontinyent, tenia aleshores, 24 anys i la seua dona 25 anys.
Es ficaren a viure al carrer Nicolas Salmeron, actualment Sant Antoni 61, en Ontinyent. Del matrimoni, van nàixer tres fills, Maria Joaquina (1930-1991), Salvio (1934-2002) i Rafael (1936-2014).
De professió obrer, no estava afiliat a cap partit polític ni sindical. Per a completar el seu jornal i obtindre més recursos econòmics, també treballava com a comptable en la fàbrica de farina d'Ontinyent. Posteriorment, es trasllada amb la seua família, a la fàbrica de galetes ubicada en el municipi de Masnou, (Barcelona) on es van quedar a viure.
En un de tants viatges que feia sovint a Ontinyent, per a visitar a la seua família, va esclatar la Guerra Civil, la qual cosa va impossibilitar-los poder tornar a Masnou, sent obligats a quedar-se al poble.
En principi no va anar a la guerra, però la gent del poble comença a pressionar-lo perquè s'incorporara a files. La família no volia que ho fera, i li van proposar que se'n anara a viure a una caseta de camp que tenia la família, la qual cosa va rebutjar i finalment decidix incorporar-se a l'exèrcit amb altres homes d'Ontinyent. Abans d'anar-se'n va deixar diners a la germana de la seua dona perquè la seua família no passaren fam.
 |
| La seua dona Maria Llopis Llopis |
La Batalla de Llevant
Després de quasi dos anys de guerra, el 18 d'abril de 1938, Franco va encomanar als seus dos cossos de l'exèrcit “llevantins” la missió d'aconseguir la línia de Terol-Sagunt. Per l'interior, la campanya d'Aragó s'hi havia desenvolupat en poques setmanes, culminant a Vinaròs el dia 14 d'abril en arribar les tropes al Mediterrani. No obstant això, l'ofensiva sobre Llevant no tindria el mateix caire: combats de gran duresa sobre la intricada orografia de les serres de Gúdar, Javalambre i Maestrat, aprofitada pels defensors amb una eficaç defensa en profunditat. El 13 de juliol de 1938, en la zona de Sarrió (Terol), va començar l'última campanya de Llevant que conclouria el 25 de juliol en la batalla de l'Ebre, l'objectiu de l'exèrcit del bàndol revoltat era aïllar, batre i destruir a l'Exèrcit Roig de Llevant.
El
balanç de l'operació va ser desastrós per a la República, va
haver-hi centenars de baixes i enormes pèrdues en armament i
material. I el pitjor: un fracàs i un dur colp per a la moral dels
combatents i de l'alt comandament”.
L'Hospital Militar de Llíria
Rafael va caure ferit en el front, sent traslladat a l'Hospital Militar de Llíria, hui col·legi Sant Vicent.
Segons indica José Romero en el seu blog laguerracivillliria, “l'Hospital Militar de Llíria va començar a estar habilitat en començar l'ofensiva de Llevant, a partir del mes de febrer de 1938, ja que en aquestes dates el Grup Escolar es va tancar, ja que molts mestres van ser cridats a files.
Si valorem que en campanya de cada mort solien produir-se de 7 a 8 ferits, no és exagerat aventurar que el total d'interns en el temps que va estar obert l'Hospital s'atengueren entre 900 i 1000 ingressats, sense comptar als que també s'atenia que no eren militars”.
El període on més defuncions trobem és el mes d'agost de 1938 amb un total de 50, sent el total de defuncions de 114. Una altra de les característiques que més criden l'atenció és la curta edat dels morts: 16, 17, 18, 19 anys. Molts eren soldats de l'anomenada 'quinta del biberó'. Destacar la defunció d'un nadó d'11 mesos, la qual cosa ratifica que l'Hospital Militar també va ser utilitzat per a la població civil.
En relació a la procedència dels morts tenim de tota Espanya i la dada més curiosa és la figura del soldat 'desconegut', tal qual consta en el certificat de defunció, són aquells que van morir a l'Hospital Militar i no es coneix la seua identitat.
Rafael va morir en este hospital el 13 d'agost de 1938, a conseqüència de les ferides de metralla que sofria, i soterrat en una fosa comuna al cementeri de Llíria, tenia aleshores 34 anys, deixant vídua i tres fills.
A continuació us deixe una carta que va escriure a la seua família, quan estava al front, amb el logo del “Socorro Rojo Internacional” i que transcric per a tots i totes. La va escriure cinc dies abans de morir. Tot un document impactant.
CARTA:
“La compañía 8 de agosto de 1938.
Querida María y hijos, la presente sirve para deciros como mi estado de salud es buena, deseando recibir la tuya y la de nuestros hijos y demás familia.
María, cuando la recibas espero que me escribieras a vuelta de correos por bien sabes que te dejé enferma todavia, no sé si has mejorado ni nada porque hasta la presente no he recibido ninguna carta tuya.
Yo veo que todos los demás soldados han recibido carta y eso que no se han dejado en sus casas nadie enfermo. Esto que te digo, no es porque te quiero decir que tu no me quieras escribir, pero no entiendo porque no recibo ninguna carta siendo que yo tanto espero saber de ti y nuestros hijos y de la familia.
Tambíen
te digo, como ya no estamos en el mismo sitio que estabamos, porque
nos han trasladado en la otra guardia que la última carta recibida,
envié la dirección en el remite.
María, decirle a mi madre que
me escriba y que me mande su dirección porque no me acuerdo y me
diras como te encuentras tu, porque desde que me marche, no puedo
dormir ni un momento.
Gracias, que espero que me escribas una carta y de como también me dirás si nuestro hijo Rafael está bien y lo mismo Salvio y Maria, y por no decir nada de uno mismo. También te digo que he escrito a tu hermano, pero no he recibido contestación de él. También te digo que nos han mandado tabaco y me acuerdo mucho de tu padre, porque me lo hubiera partido con él.
Sin nada más que deciros, recuerdos para tus padres, hermanas, mi madre, mi hermana y hermanos y los niños. Muchos besos para Maria, Salvio y Rafael, y tu recibe un fuerte abrazo y un fuerte beso de este tu esposo que te quiere de corazón.”
Rafael Casanova
La seua vídua Maria passà moltes penalitats durant la repressió franquista, per una part per ser dona, i per altra, per ser vídua d'un “rojo”. Sempre va viure amb por, i MAI va voler parlar del que va passar. Va morir el 18 de març de 1982, a l'edat de 78 anys, sense saber on estava el cos del seu home.
Hui en dia sabem que el cos de Rafael es troba al cementeri de Llíria, en una fosa comuna, i esperem que algun dia els seus familiars puguen trobar les seues restes, portar-lo al seu poble i soterrar-lo on està la seua dona, Maria, que mai es va llevar el dol. També per als seus fills i filla, que malauradament ja no estan, pugen descansar tranquils sabent que el seu pare i la seua mare estan per fi junts.
Este és el meu xicotet reconeixement a estos herois republicans que van lluitar per la llibertat i que són els grans oblidats d'esta barbàrie com va ser la Guerra d'Espanya.
Agrair als seus nets, netes, Adoración Monllor Llopis i a Maria Teresa Casanova Soriano, la informació i documentació facilitada.
BIBLIOGRAFIA:
(Revista l'Exèrcit de Terra Espanyol, número 969, desembre 2021, any LXXXII, “La batalla del Racó d'Arnau”.)
